Tal dia com avui de l’any 1940, fa 80 anys, la premsa de l’època (La Vanguardia Española, edició del 25/08/1940) publicava que el general Franco -cap de l’estat espanyol- havia declinat assistir al funeral del cardenal Gomà i Tomàs -cardenal primat de les Espanyes- que se celebraria a Toledo aquell mateix dia. Segons la mateixa premsa, Franco va delegar la representació en Ramon Serrano-Suñer, ministre de governació del règim i conegut popularment com “el cuñadísimo” per la seva relació familiar amb el dictador; i es va limitar a enviar un telegrama de condolença al pontífex Pius XII i al Sacre Col·legi Cardenalici d’Espanya.
L’arquebisbe-cardenal Isidre Gomà i Tomàs (La Riba -Alt Camp-, 1869) havia mort tres dies abans a la seu setial de Toledo. L’any 1937, Gomà i Tomàs havia estat el promotor de la “Carta colectiva de los obispos españoles a los obispos del mundo entero”; signada per tots els bisbes espanyols, menys per Vidal i Barraquer (arquebisbe de Tarragona), Torres i Ribas (bisbe de Menorca) i Múgica Urrestarazu (bisbe de Vitoria-Gasteiz). Aquell manifest, redactat en castellà, francès i anglès, resultaria decisiu per a què el Vaticà (governat pel pontífex Pius XI) beneís l'Alzamiento Nacional i justifiqués aquella brutal rebel·lió.
La no-assistència de Franco al funeral del que havia estat el prelat més poderós de l’Església espanyola durant la Guerra Civil, responia a un distanciament personal i polític amb Gomà i Tomàs, que s’hauria produït poc després de la redacció de la carta. Segons la investigació historiogràfica, Gomà i Tomàs va protestar enèrgicament davant el dictador, per les atrocitats i els assassinats que els falangistes van cometre contra religiosos bascos, a qui acusaven de “separatistas”. Gomà i Tomàs va ser l’únic que va tenir la valentia de denunciar que aquells crims tenien la mateixa traça que els que cometien els revolucionaris incontrolats a la rereguarda republicana.