Tal dia com avui de l’any 1640, fa 380 anys, el rei hispànic Felip IV declarava formalment la guerra a Catalunya. El Dietari de la Generalitat consigna, en aquella data, la recepció d’una missiva oficial signada pel rei Felip IV, encapçalada amb el títol “Las cargas que su magestat haze al principado de Cathalunya”.  Aquell títol revelava clarament que aquelles preteses acusacions no anaven dirigides contra cap particular ni contra cap col·lectiu (bandes delictives, organitzacions criminals, o conxorxes de rebels); sinó contra l’estat català. Per tant, aquella missiva es considerava una declaració formal de guerra contra Catalunya, redactada en els mateixos termes que una declaració de guerra contra un país estranger prèviament ocupat.

Aquella declaració formal venia precedida -i era la culminació buscada- d’una llarga ocupació militar que s’havia iniciat el 1635. El ministre plenipotenciari Olivares, després d’intentar imposar la Unión de Armas (una maniobra que pretenia destruir el pacte fiscal bilateral entre Catalunya i el poder central), havia declarat la guerra a la monarquia francesa, i havia emplaçat -a propòsit- el principal front de guerra al límit entre el Rosselló i el Llenguadoc. Aquella moviment havia permès Felip IV, sense la imprescindible autorització de la Generalitat, instal·lar a Catalunya 40.000 Tercios hispànics, imposant a la població civil l’obligació d’allotjar-los. Durant aquells cinc anys (1635-1640); els Tercios s’havien comportat com un exèrcit enemic en territori ocupat.

Les vuit “cargas” que Felip IV detalla per a justificar la declaració de guerra eren: “1. Haver invadido las reales banderas de su magestat; 2. Haver sacado al deputado y demás presos de las cárceles; 3. Haver quemado a Montredon sin confesión; 4. Haver muerto el doctor Berart; 5. Haver muerto al virrey; 6. Haver perseguido todos los ministros reales y no haver hombre que por parte del rey osse mostrar la cara; 7. Tener impedida la justícia que no se puede hazer nada; i 8. Fortificarse sin licencia ni saber contra quien sinó que sea contra su rey”. Aquest contingut confirmava el veritable paper de Catalunya dins de l’edifici polític hispànic: un estat únicament vinculat al poder central a través de la figura d’un rei que, prèviament, havia jurat les Constitucions catalanes.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat