Tal dia com avui de l’any 1945, fa 75 anys, un grup de 112 catalans exiliats durant l’ocupació franquista del país (1938-1939), creava el Centre Català de Caracas, una institució que naixia amb el propòsit d’aglutinar i representar la colònia catalana a Veneçuela. Aquell nou casal, que se sumava a les 11 representacions socials i culturals catalanes a l’exterior existents en aquell moment, seria dirigit per una comissió —també de nova creació— formada pel metge i investigador August Pi i Sunyer, per l’historiador i lingüista Pere Grasses, per l’economista i demògraf Josep Anton Vandellós, pel geògraf Marc Aureli Vila, i pels professors Josep Cruixent i Abel Vallmitjana.
Totes aquestes personalitats, i bona part de la resta de fundadors, procedien de l’exili republicà, i havien exercit funcions destacades en l’organigrama de les institucions catalanes de l’època republicana. La resta procedien de la Coral Catalana de Caracas, fundada tres anys abans (1942) pel músic i professor Joan Gols —que, personalment, també procedia de l’exili republicà— i que hauria estat el precedent d’aquell casal i la primera institució catalana a Veneçuela. Amb la fundació del Centre Català, la coral quedaria integrada en l’entramat de seccions del nou casal destinades a l’ensenyament i difusió de la llengua, de la cultura, i de la història catalanes.
La fundació del Centre Català de Caracas es va fer coincidir amb el 14è aniversari de la proclamació del president Macià (1931): “L'Estat Català dins la Federació de Repúbliques Ibèriques”. I coincidint amb el tricentenari de la mort de Joan Orpí i del Pou (Piera, 1593 – Nueva Barcelona -Veneçuela-, 1645) que havia estat l’explorador i colonitzador d’un ampli territori situat entre la vall baixa del riu Orinoco i el mar Carib. Orpí havia estat el fundador de l’actual Barcelona de Veneçuela (1638), i de diversos pobles sobre aquell territori, que ell va anomenar Nueva Cataluña, i que el governador hispànic va prohibir per imposar-li el nom de Nueva Andalucía.