Tal dia com avui de l’any 1811, fa 209 anys, l’exèrcit del Primer Imperi francès comandat pel general Suchet, culminava el setge sobre Tarragona -iniciat el 5 de maig anterior- i assaltava la ciutat. Per la magnitud de la tragèdia aquell episodi bèl·lic representaria un abans i un després en la mil·lenària història de la ciutat: Tarragona va perdre 6.000 dels seus 9.000 habitants, la immensa majoria morts durant els dies 28, 29 i 30 de juny posteriors, en els assassinats massius i indiscriminats perpetrats per la soldadesca napoleònica contra la població civil.
Un dels aspectes més desconeguts i a la vegada més rellevants que expliquen aquell tràgic episodi és l’actitud de les autoritats militars i de les jerarquies eclesiàstiques espanyoles durant el setge. El capità general Luis González-Torres, marquès de Campoverde, i el regiment que comandava (format per 4.000 efectius) van abandonar precipitadament la ciutat, deixant a la seva sort els civils que havia armat prèviament. Campoverde va marxar amb la promesa de cercar reforços; però mai més va tornar.
Segons l’historiador Josep Fontana, el marquès de Campoverde ostentava un poder que no havia estat atorgat, però que sí que es sospitava d’on venia: “el marqués de Campoverde, llegó al poder en un extraño alboroto iniciado en Reus por un capellán, el padre Coris, finalizando en Tarragona, por una manifestación de doscientos cincuenta desconocidos, capitaneados por un sacerdote indiscreto, un abogado, un cerrajero y otros cabecillas exaltados, según dice un testimonio de la época”.
Romualdo Mon Velarde, arquebisbe de Tarragona havia escapat a Mallorca tres anys abans, tot just quan Ferran VII havia venut la corona espanyola a Napoleó (1808). Des del seu exili daurat va enviar diverses missives a Tarragona, cridant a la immolació “por la patria y por la religión”. Aquestes missives, pel cap baix, van engreixar enormement el clima d’exaltació entre una part de la població que, les autoritats municipals -contràries a mantenir el setge-, no van poder contenir.
Finalment, el general Juan Senén de Contreras y Torres, subordinat de Campoverde, desatendria els precs de les autoritats municipals que, amb les tropes napoleòniques a l’interior de la ciutat enfilant amb les baionetes els veïns a l’interior de les seves pròpies cases, li demanaven la rendició immediata. Contreras, que es revelaria com un carnisser imbuït d’una mística sanguinària, no tan sols enviaria centenars de civils mal armats a una mort segura; sinó que també condemnaria milers de veïns al saqueig i assassinat a mans de la soldadesca napoleònica.