Tal dia com avui de l’any 1713, fa 307 anys, en el marc de la Guerra de Successió hispànica (1705-1715), els Tres Comuns (l’equivalent al Parlament) es reunien per votar la postura del Principat després de la retirada del conflicte dels exèrcits de l’aliança internacional austriacista. Sis dies abans (30/06/1713) —i en virtut del Conveni de l’Hospitalet (22/06/1713)—, Konigsegg, representant de Starhemberg (lloctinent de Carles d’Habsburg a Catalunya), ordenava l’evacuació de territori català de les darreres tropes de l’aliança internacional austriacista. A partir d’aquell moment el conflicte successori, a París i a Madrid seria anomenat Guerra dels Catalans (1713-1714).
En aquell context de crisi, els Tres Comuns es van reunir per a votar una capitulació honrosa o la resistència a ultrança. Segons les fonts documentals, el vot dels 120 representants polítics de Catalunya es va distribuir entre 75 vots a favor de la resistència a ultrança i 45 vots a favor de negociar (naturalment, sense garanties d’èxit) una capitulació honrosa. A partir d’aquell moment, aquell organisme passaria a anomenar-se Junta de Guerra i assumiria tot el poder polític i militar del Principat. El seu primer i únic president, que assumiria, també, les funcions de general en cap de l’Exèrcit de Catalunya; seria Rafel de Casanova.
La figura de Rafel de Casanova (fins llavors conseller en cap, equivalent a alcalde del Consell de Cent, el govern municipal de Barcelona) adquiriria una gran dimensió. En aquell ple, Casanova havia votat a favor de negociar una capitulació honrosa. Però sense renunciar als seus principis, va acceptar el resultat democràtic d’aquella votació i va assumir el mandat d’aquella Cambra. Ben al contrari que Josep de Vilamala, el darrer president de la Generalitat foral, també partidari de la capitulació negociada, que va preferir mantenir un perfil baix. Durant el setge (1713-1714) Casanova es va revelar com un excel·lent administrador de la ciutat i com un cap militar assenyat i respectat.