Tal dia com avui de l’any 1640, fa 380 anys, a Ceret (Vallespir-Catalunya nord), els representants diplomàtics catalans Francesc de Vilaplana i Ramon de Guimerà, i el francès Bernard du Plessis-Besançon signaven el Tractat de Ceret. Aquell tractat va ser anomenat també “dels nebots” perquè el representant català Vilaplana era nebot de Pau Claris, president de la Generalitat (1638-1641) i de la I República catalana (1641); i el representant francès Du Plessis-Besançon era nebot del cardenal Richelieu, ministre plenipotenciari de la monarquia francesa (1624-1642). Aquell tractat es va signar sis dies després que el monarca hispànic Felip IV declarés formalment la guerra a Catalunya (01/09/1640), en els mateixos termes que ho hauria fet amb un país estranger.

Aquella declaració de guerra era la culminació de l’estratègia de la cancelleria de Madrid, iniciada el 1627, quan el ministre plenipotenciari hispànic Olivares va xocar contra les Constitucions catalanes en l’intent de liquidar el pacte fiscal bilateral entre Catalunya i el poder central hispànic. La reacció al seu fracàs seria la d’obrir hostilitats amb França (1635) i conduir el principal front de guerra al límit entre el Llenguadoc i el Rosselló. Amb aquella estratègia, i sense l’obligada autorització de la Generalitat, va emplaçar 40.000 Tercios hispànics a Catalunya (l’equivalent al 10% de la població del país), amb el claríssim propòsit d’alimentar l’espiral de violència. Durant cinc anys, els Tercios hispànics a Catalunya es van comportar com ho haurien fet en qualsevol país estranger.

La signatura d’aquell tractat revela dos detalls molt importants. El primer, la categoria de subjecte polític que ostentava Catalunya en aquell moment -consagrada per les seves Constitucions- que li atorgaven la facultat de decidir el seu futur. En aquell acte, Catalunya trencava la vinculació política amb el poder central hispànic. I el segon, i més important, el reconeixement internacional d’aquesta categoria política. El Tractat de Ceret no hauria estat mai signat si, prèviament, la cancelleria de París no hagués reconegut a Catalunya la seva categoria de subjecte polític; i mai hauria subscrit els pactes d’aquell tractat: França reconeixia Catalunya com una república independent (més endavant un Principat independent), vinculada a l’òrbita política i militar de París.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat