Tal dia com avui de l’any 1919, fa 100 anys, se celebrava un míting a la plaça de bous de Les Arenes ―a Barcelona― organitzat pels sindicats que havien convocat la vaga de La Canadenca, per informar els treballadors dels acords assolits entre els representants dels treballadors, els de la patronal i els del govern espanyol. En aquell acte, segons la majoria de les fonts, s’hi van congregar 25.000 persones, que escoltarien les locucions dels líders de la CNT Salvador Seguí i Rubinat el Noi del Sucre, Simó Piera i Pagès, Joan Peiró i Belis i Àngel Pestaña i Núñez, que proclamaven que la principal reivindicació d’aquella vaga s'havia guanyat: Catalunya seria el primer país d’Europa a aplicar la jornada laboral de les vuit hores.

Aquell míting ―com ho havia estat la vaga― va ser un desafiament a la posició hegemònica de la Lliga Regionalista ―liderada llavors per Puig i Cadafalch i Cambó―, que des de la mort de Prat de la Riba (1917) s’havia escorat substancialment cap a la dreta. Poc abans, el Noi del Sucre ―la figura més destacada del moviment obrer català del primer quart del segle XX― havia proclamat: “Som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana no per assolir la llibertat per Catalunya, sinó per defensar millor els seus interessos de classe (...) en canvi, nosaltres, els treballadors (...) amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt (...) la independència de la nostra terra no ens fa por”.

La vaga de La Canadenca va concloure, també, quan la patronal i el govern espanyol van acceptar els altres punts principals de les reivindicacions obreres: alliberament dels treballadors empresonats per la repressió policial i militar desfermada pel govern espanyol (uns 4.000), increments salarials per fer front a la crisi de consum que afectava l’estat espanyol després de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), reconeixement de la capacitat legal dels sindicats en la negociació dels conflictes i readmissió de tots treballadors acomiadats pel simple fet d’haver secundat la vaga. No obstant això, el govern espanyol mantindria empresonats alguns dels líders sindicals fins a finals de l’any 1919 i, fins i tot, consta que en alguns casos aplicaria la “llei de fugues”.