Tal dia com avui de l’any 1149, fa 871 anys, els exèrcits dels comtes independents Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d’Urgell entraven, simultàniament, a les ciutats de Lleida, Fraga i Mequinensa. Aquella campanya militar era la culminació de l’avançada dels comtats independents de Barcelona i d’Urgell (cap a l’oest i cap al sud, respectivament) iniciada a principis del segle XII i liderada per Ramon Berenguer III de Barcelona i Ermengol V d’Urgell (anomenat el de Mollerussa), progenitors i antecessors dels conqueridors de Lleida. Durant la primera meitat del segle XII, els comtats catalans havien ocupat les planes occidentals del país fins, pràcticament, les portes de Lleida.

La conquesta de Lleida, fins llavors capital de la taifa islàmica de Làrida, tenia una gran importància per a les cancelleries de Barcelona i d’Urgell. El comtat i, més tard, regne d’Aragó (fundat el segle IX a la comarca de Jaca), sempre havia ambicionat eixamplar els seus límits a llevant, fins a la ratlla Segre-Ebre, buscant restaurar les velles nacions nord-ibèriques dels ilergets, amb capital a Iltirta (Lleida), i dels ilercavons, amb capital a Hiberia (Tortosa). Aquells projectes expansius, seguint els límits de les velles nacions preromanes, indicaven que la memòria de l’existència d’aquells pobles continuava viva i que, passats més de 1.000 anys de la seva romanització, encara formava part del corpus identitari d’aquelles societats medievals.

Però la hipotètica conquesta aragonesa de Lleida i Tortosa hauria tallat la projecció expansiva catalana cap al sud. Aquesta projecció no era prioritària a la cancelleria de Barcelona (més orientada cap a l'Occitània i cap a la Mediterrània), però sí que es preveia a mitjà-llarg termini emprendre la conquesta de València, en virtut dels drets que ostentava Ramon Berenguer IV: la primera esposa del seu pare Ramon Berenguer III havia estat María Díaz de Vivar, filla i hereva del Cid Campeador, senyor efímer de València. Tot i que María Díaz havia mort jove i sense descendència, i que els almoràvits havien recuperat València, el Casal de Barcelona es considerava hereu legítim del territori valencià.