Tal dia com avui de l’any 1412, fa 606 anys, s’obria la primera sessió del Compromís de Casp, que reunia tres representants per cada una de les entitats polítiques continentals de la Corona d’Aragó, amb l’objectiu de dirimir a qui corresponia ocupar, entre les diverses candidatures que hi optaven, el tron de la Corona d’Aragó: és a dir, el tron reial de Saragossa, el tron reial de València i el tron comtal de Barcelona. El Compromís de Casp, presentat en ocasions com el testimoni més eloqüent de la supremacia aragonesa; és, en canvi, la manifestació més palesa del grau d’igualtat i d’independència que cada una d’aquelles entitats mantenien respecte a les altres. A l’assemblea compromissària de Casp, el regne d’Aragó va ser representat per tres compromissaris; el regne de València, també per tres; i el Principat de Catalunya, malgrat el pretès rang inferior del seu sobirà, també per tres compromissaris.
El resultat portaria a l’entronització de la dinastia castellana d’origen gallec dels Trastàmara que, prèviament, s’havien enriquit amb una ambiciosa i calculada política d’aliances matrimonials. Ferran de Trastàmara era, per la seva força econòmica i per la seva concepció castellana del poder vertical, el candidat preferit de les burgesies mercantils de Barcelona, de València i de Saragossa. En canvi, Jaume d’Urgell, el terratinent més ric de Catalunya i d’Aragó, era el candidat preferit de les aristocràcies militars i agràries que conservaven una idea horitzontal del poder d’arrel feudal. Però el que més sorprèn és l’absència de representants de les entitats polítiques insulars. Mallorca —malgrat que es regia per les Constitucions catalanes— o Sardenya i Sicília, totes dominades per les seves aristocràcies feudals, i que sumaven més del 50% de la població total, no se’ls permetria enviar compromissaris.