Tal dia com avui de l’any 1800, fa 220 anys, els representants diplomàtics de Carles IV d’Espanya —dirigits pel ministre plenipotenciari Godoy— i de Napoleó I de França —dirigits per Lucien Bonaparte, germà petit de l’emperador— signaven un tractat internacional que representava la cessió de la colònia hispànica de la Louisiana (a la vall del Mississipí, actualment els Estats Units) al Primer Imperi francès.
La Louisiana era una colònia hispànica des que el 1762 —en el tram final de la Guerra dels Set Anys (1756-1763) que enfrontava París i Londres pel lideratge colonial a Amèrica del Nord—, Lluís XV de França l’havia cedit a Carles III d’Espanya amb l’objectiu de concentrar totes les seves forces al Quebec, i d’aquesta manera evitar que caigués en mans dels britànics. El 1800, Carles IV la va cedir a Napoleó com a resultat de la derrota espanyola en la guerra contra la França republicana (1794-1795).
Durant el període de domini espanyol (1762-1800), la Luisiana va tenir un governador català: Esteve Rodríguez Miró, nascut a Reus el 1744. Durant el seu mandat (1782-1790), va promoure l’establiment d’una important colònia de comerciants catalans procedents de Reus, que s'establirien a la principal via comercial de la ciutat. S’estima que, a l’inici d’aquell establiment (1785), aquell contingent format per unes 200 famílies representava un 20% de la població de la ciutat.
A partir de 1800, amb el canvi d’administració, els catalans de Nova Orleans no van retornar a la Península —a diferència del que feien altres súbdits de la monarquia espanyola quan aquesta perdia el control sobre un territori—, sinó que van continuar residint a la ciutat —durant generacions— fent prosperar els seus negocis. Amb la cessió francesa de 1804 a favor dels Estats Units, els catalans tampoc es mourien de la ciutat i passarien de la categoria de ciutadans francesos a la de ciutadans nord-americans.