Tal dia com avui de l’any 1262, fa 757 anys, a Montpeller (Occitània-França) es casaven Pere de Barcelona-Aragó (primogènit i hereu del comte-rei Jaume I) i Constança de Hohenstaufen (primogènita i hereva del rei Manfred de Sicília). Aquelles noces d’estat segellaven l’aliança política i militar entre els casals de Barcelona i de Sicília, per aturar l’expansió francesa a la Mediterrània occidental. Pere tenia 22 anys i Constança en tenia 13. El 1276, Pere heretaria els dominis peninsulars de la corona catalanoaragonesa. I el 1282, envairia Sicília per foragitar Carles d’Anjou que, amb la complicitat del Pontificat, li havia usurpat la corona al seu difunt sogre.

El matrimoni entre Pere i Constança seria el punt d’inici de la unió dinàstica de les dues corones. Des que Pere va intervenir militarment per a restaurar Constança com a legítima reina (1282), Sicília formaria part de l’edifici polític catalanoaragonès durant 432 anys. No seria fins al 1713 que Felip V, el primer Borbó hispànic, la lliuraria al ducat independent de Savoia a canvi que les potències de l’aliança internacional austriacista es retiressin del conflicte successori hispànic. Aquesta i altres cessions (com la de Gibraltar o la de Menorca) quedarien documentades en els pactes dels Tractats d’Utrecht i de Rasttat (1713).

La unió dinàstica de les corones catalanoaragonesa i siciliana seria, també, l’inici del període de plenitud econòmica i militar del casal de Barcelona. Entre 1276 (restauració de la dinastia reial legítima siciliana) i el 1348 (esclat de la Pesta Negra), la corona catalanoaragonesa seria la primera potència econòmica i militar de la Mediterrània occidental; i la ciutat de Barcelona seria, amb Gènova, el principal centre mercantil del sud d’Europa. Durant aquells quatre segles i escaig, catalans i sicilians compartirien sobirà en moltes ocasions. I en altres, el tron sicilià estaria ocupat per una branca menor de la nissaga Barcelona-Aragó.