Tal dia com avui de l’any 1520, fa 499 anys, Carles de Gant rebia la noticia que havia estat elegit emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. Aquesta dignitat –que havia recaigut en un membre de la nissaga Habsburg en unes altres dues ocasions (el seu besavi Frederic III i el seu avi Maximilià I)– era vitalícia però no hereditària, sinó que era el resultat d’una elecció que es portava a terme al Col·legi Electoral Imperial. En el moment en què va ser elegit Carles de Gant, els prínceps (homes principals) electors eren els arquebisbes de Magúncia, Trèveris i Colònia, el rei de Bohèmia, el comte independent del Rin, i els ducs independents de Saxònia i de Prússia.
Carles de Gant, net i hereu de Ferran el Catòlic al tron de la corona catalano-aragonesa, era a Barcelona negociant el seu nomenament com a comte independent de Barcelona. Segons la documentació de l’època, Carles havia manifestat un gran interès a viatjar a Barcelona i conèixer –de primera mà– l’estament mercantil del país (en una altra època, el més potent de la Mediterrània). Fins i tot, s’apunta, que –suggerit pels seus consellers flamencs– hauria valorat molt seriosament la possibilitat de convertir Barcelona en la seu permanent de la seva cancelleria, és a dir, en la capital dels seus dominis. Però l’elecció imperial de Carles va precipitar els esdeveniments.
Carles va sortir d’immediat cap a Aquisgrà per ser coronat emperador. La mateixa documentació diu que Carles de Gant estava molt ressentit amb les oligarquies castellanes per la seva prepotència, però que encara l’havien decebut més les elits catalanes per la seva obstinada defensa del règim foral català, que xocava amb una ideologia –que s’estava imposant entre les monarquies europees– que tendia al centralisme i a l’absolutisme. Aquest mateix “problema” el trobaria al País Valencià i als Països Baixos i, finalment, acabaria pactant amb l’aristocràcia latifundista castellana, més disposada a transitar cap al model polític que ambicionava Carles.