Tal dia com avui de l’any 1730, fa 289 anys, la Cámara del Consejo de Castilla (l’equivalent a l’actual Consell de Ministres) feia pública una disposició que deia: “Se ha procedido, siempre con reflexión, a que sea mayor el número de castellanos en cada sala que el de naturales (referit als catalans) y los fiscales siempre castellanos”. Aquella disposició venia precedida d’una macro-operació de persecució i prohibició de la llengua catalana en tots els àmbits de la vida pública iniciada el 1714 ―poc després de l’ocupació borbònica de Catalunya― i documentada el 1716 amb la publicació dels Decrets de Nova Planta.
El paisatge de l’administració de justícia borbònica a Catalunya havia adquirit tints tragicòmics. El règim borbònic prohibia la celebració de judicis en català, però a les sales de l’Audiència pràcticament ningú era capaç de parlar en castellà. Els jutges, fiscals i advocats tenien un coneixement bàsic de la llengua, molt allunyat del domini imprescindible que, en aquell context de prohibició, requeria la seva funció. I, segons les fonts documentals, els acusats ―en quasi cap cas― podien articular més d’una frase en castellà. Serien nombroses les causes jutjades contra l’acusat per la incapacitat d’argumentar la seva defensa en castellà.
Amb aquest paisatge, les autoritats borbòniques van acabar autoritzant (a Catalunya i a les illes Balears) un període de transició ―durant una dècada― que permetria a l’acusat defensar-se en català. En canvi, al País Valencià aquesta mesura ja no es va, ni tan sols, contemplar. L’any 1730, el règim borbònic decidiria donar un quart de volta a la seva política repressiva. Amb la publicació d’aquella disposició, que implicava la imposició de jutges i fiscals castellans (que no tenien cap coneixement de la llengua catalana), es donava per conclòs ―de facto― aquell “període de gràcia”. El català no tornaria a ser present a les sales de justícia fins a la recuperació de la Generalitat (1931).