Tal dia com avui de l’any 1714, fa 304 anys, en el context de la darrera fase de la Guerra de Successió hispànica anomenada Guerra dels Catalans (1713-1714), es lliurava la batalla de Talamanca (Bages), que enfrontaria, per una banda, l’exèrcit de Catalunya i, per l’altra, l’exèrcit de l’aliança borbònica de les Dues Corones (monarquies hispànica i francesa). Aquell enfrontament se saldaria amb una sonada victòria de l’exèrcit de Catalunya, que no tan sols aconseguiria derrotar els franco-castellans al camp de batalla, sinó que provocaria una precipitada fugida dels borbònics que, durant la jornada següent, correrien en desbandada fins a Sabadell (a trenta quilòmetres de Talamanca).

Les tropes catalanes estaven comandades pel coronel Antoni Desvalls i de Vergòs, marquès de Poal, i estaven formades per 1.500 efectius d’infanteria (fusellers), 1.500 de cavalleria i un destacament de mangraners (artillers). Entre les tropes catalanes hi havia un petit contingent d’hússars hongaresos que s’havien negat a abandonar la lluita després de l’evacuació de l’exèrcit austríac de Carles d’Habsburg (juny de 1713). I les tropes franco-castellanes estaven comandades per José Carrillo de Albornoz, comte de Montemar, i estaven integrades per 2.000 homes que formaven el regiment del Campo Volante de Cataluña, encarregat d’eliminar la resistència catalana a l’interior del país.

Batalla de Talamanca, la darrera victoria militar catalana a la Guerra de Successió. Representació contemporània dels fusellers catalans. Font Devolució

 Representació contemporània dels fusellers catalans / Font: Devolució

Segons les fonts documentals, les tropes de Desvalls van aconseguir la victòria gràcies a un encertat plantejament de la batalla i a un major coneixement del terreny. Carrillo, convençut que les tropes catalanes eren un batibull de pagesos mal armats i de bandolers indisciplinats, va confiar en la teòrica superioritat del seu exèrcit professional atacant pel centre. Quan els franco-castellans es van convèncer que les tropes de Desvalls no eren el que pensaven, ja era tard: la cavalleria catalana havia devastat els flancs dret i esquerre de l’exèrcit borbònic i la part central abandonaria precipitadament el camp de batalla en direcció sud buscant el refugi de la guarnició més propera.