Tal dia com avui de l’any 1713, fa 307 anys, a Utrecht (Països Baixos) i en el context de la darrera fase de la Guerra de Successió hispànica (1701-1715), se signava el tractat de pau entre les corones britànica, per una banda, i castellana, per l’altra, que pretenia posar fi al conflicte. Aquell tractat era part d’un paquet més ampli, anomenat Tractat d’Utrecht, format per les negociacions i acords bilaterals entre l’aliança borbònica de les dues corones (França i Castella) i cada una de les diferents potències del partit austriacista que havien combatut en aquell conflicte (Àustria, Gran Bretanya, Portugal, Països Baixos i Savoia).
Un dels punts més discutits d’aquell tractat havia estat el Títol XIII. En aquest punt, els negociadors britànics proposaven un acord entre Catalunya i la monarquia hispànica que consistia a retrocedir a l’escenari de les Corts de 1701 (prèviament a l’esclat del conflicte a la península Ibèrica): Felip V jurava de nou les Constitucions catalanes i les institucions del país tornaven al Borbó el càrrec de comte de Barcelona. Però Felip V s’hi va negar en rodó, posant en perill l’èxit d’aquelles negociacions. Amb anterioritat la reina Lluïsa Gabriela havia proclamat que era capaç de "llençar els seus fills pel balcó de palau, abans que perdonar els catalans”.
Felip V, per la seva banda, va preferir cedir a una empresa privada de Londres el “Asiento de Negros” (la part del lleó del negoci hispànic a Amèrica), abans que acceptar el Títol XIII. Simultàniament, la seva cancelleria va desplegar una campanya patriotera que prometia arrasar Catalunya. El canvi de denominació del conflicte Guerra o Revolta dels Catalans (1713-1714), que pretenia justificar la massacre de la població civil i de l’aparell econòmic catalans, formaria part d’aquesta campanya; que, sempre, comptaria amb el suport de Lluís XIV de França, el seu avi i valedor; i, curiosament, un dels grans beneficiaris de l’erosió patrimonial de l’erari hispànic.