Tal dia com avui de l’any 1458, fa 560 anys, moria a Nàpols el comte-rei Alfons IV de Barcelona i V d’Aragó. Alfons, que havia nascut a Medina del Campo (Castella) l’any 1396, era el fill primogènit i hereu de Ferran d’Antequera, el primer sobirà catalano-aragonès de la dinastia Trastàmara, i havia assolit el tron als 20 anys després de la prematura mort del seu pare (1416) causada per una afecció renal. Malgrat que la malaltia de Ferran era crònica, les fonts revelen que Alfons i el seu cercle de confiança catalano-valencià ―que havia heretat del seu pare― sempre van sospitar que els partidaris de Jaume d’Urgell ―el rival derrotat pel Trastàmara en la lluita pel tron― l’havien emmetzinat amb la medicació que se li administrava.

La política interior d’Alfons durant el seu dilatat regnat (1416-1458) sempre estaria condicionada per aquella ombra de sospita. En els conflictes socials que a la Catalunya rural enfrontaven l’aristocràcia feudal (antics partidaris de Jaume d’Urgell) amb la pagesia de remença, sempre va prendre partit per les reivindicacions de les classes populars, amb el propòsit d’erosionar el poder de l’estament nobiliari. En canvi, en aquell mateix context de lluites socials però traslladades a Barcelona, que enfrontaven la Biga (els mercaders plebeus rics) amb la Busca (els gremis d’artesans), governaria en contra del potent estament mercantil barceloní, que s’havia pronunciat decididament a favor de la candidatura del seu pare, però de qui desconfiava profundament.

En canvi, la política exterior d’Alfons estaria marcada per les guerres expansives a la Mediterrània occidental; l’elevat cost de les quals ―que havien de suportar tots els estaments de la societat― contribuiria enormement a alimentar el clima de tensió que es vivia a Catalunya. Alfons, després d’unes campanyes militars inicialment decebedores, aconseguiria corregir el rumb desfavorable de la seva política amb una efectiva acció diplomàtica portada a terme pel seu cercle de confiança catalano-valencià. Conqueriria Nàpols (1442), la incorporaria definitivament a l’edifici polític catalano-aragonès, i hi establiria la cort on hi destacarien importants personalitats italianes del món de la política, de la cultura i de les arts, que ja formaven part del corrent renaixentista.