Tal dia com avui de l’any 1939, fa 80 anys, en el context de les setmanes immediatament posteriors a l’ocupació franquista de Girona, un escamot militar afusellava a la tàpia del cementiri de la ciutat el periodista, escriptor, historiador i polític Carles Rahola i Llorens. Jutjat per un tribunal militar, va ser condemnat a mort per la seva activitat pública (articulista al diari republicà i federalista L’autonomista, que s’editava a Girona des de 1898, i delegat de la Generalitat a les comarques gironines entre 1932 i 1934). Una de les principals causes que li van imputar era que el consideraven “uno de los más destacados separatistas de Gerona”.
Malgrat la seva relació amb els mitjans de comunicació i la seva rellevància com una de les principals figures de la intel·lectualitat no tan sols de Girona, sinó que també del conjunt de Catalunya, la premsa captiva del règim franquista va silenciar totalment el judici, la condemna i l’execució. Així, per exemple, La Vanguardia Española, a l’edició de l’endemà, obre amb una reveladora nota editorial en portada que titula “Para la España Nacional todos ellos son iguales”, i advertia lapidàriament: “La banda de asesinos y de ladrones que (...) vivieron sobre el país (...) se quebrarán, como se han quebrado hasta ahora, todos los bastardos intereses extranjeros o indígenas”.
Segons el Servei de Gestió Documental i Arxiu de l’Ajuntament de Girona, entre 1939 i 1945, van ser afusellades a la ciutat 510 persones (508 homes i 2 dones) procedents de la capital (28), de les comarques gironines (468) i de la resta del país (14). Les dues dones eren Salvadora Catà i Ventura (37 anys, bugadera a Girona, casada i amb dos fills) i Matilde Sabaté i Grisso (36 anys, soltera i mestra a Sils). Les dues víctimes més joves serien Joan Rodó i Cruañas (18 anys, solter i barber a Cadaqués) i Josep Piqueras i Canet (18 anys, solter i treballador del suro a Sant Feliu de Guíxols). I la víctima de més edat seria Miquel Castey i Rovira (78 anys, casat i alcalde de les Preses per ERC).