Tal dia com avui de l’any 1038, fa 980 anys, l’Abat Oliba consagrava el temple de Sant Pere Apòstol de Vic, seu de la diòcesi d’Osona. L’Abat Oliba (971-1046), que era besnet del comte Guifré el Pilós (865-897), i fill d’una de les famílies més poderoses dels comtats catalans, passaria a la història com el promotor de les Assemblees de Pau i Treva, convocades per pacificar el territori. Des que, als voltants de l’any 1000, va esclatar en bona part d’Europa la Revolució Feudal, els barons havien laminat l’autoritat i el patrimoni dels sobirans en benefici propi. Aquell redibuix del sistema comportaria una violenta etapa de lluites armades entre barons que perjudicarien, especialment, la pagesia. Així, els integrants d’aquest estament passarien de la condició d’homes lliures a ser sotmesos a dures servituds. Les Assemblees, doncs, proposades per resoldre aquesta conflictivitat, serien el precedent més remot de sistema parlamentari medieval català.
Signatura de l'Abat Oliba. Font: Monestir de Ripoll
A Vic, el propòsit de l’Abat Oliba i de les principals personalitats polítiques del país era elevar la catedral a la categoria de seu metropolitana de les diòcesis catalanes. Malgrat que els comtats ja actuaven de forma independent, els bisbats continuaven sota l’autoritat de l’arquebisbat de Narbona. La resposta del pontífex Benet IX (1012-1056) és un testimoni més que prova la independència de facto dels comtats catalans des de Borrell II (985). Benet IX no es va oposar a la creació d’una seu metropolitana catalana, però va exigir als comtes independents catalans que recuperessin el domini sobre Tarragona, llavors una ciutat semi-abandonada en terra de ningú i, tot seguit —com així va ser (1116)— el pontificat autoritzaria la restauració de la que havia estat la capital eclesiàstica (segles IV a VIII) del territori que prefigurava la futura Catalunya.
Tot i que l’Abat Oliba no aconseguiria materialitzar la seva ambició, la diòcesi de Vic jugaria un paper destacat en la història del segles immediatament posteriors: contribuiria a articular el territori de la Catalunya central, i participaria activament en la conquesta de la Segarra i de la plana d’Urgell. En aquell procés seria un dels grans aliats del comtat de Barcelona, tallant l’expansió meridional del comtat d’Urgell. Això desequilibraria definitivament la balança de pesos entre els dos principals actors de l’època a favor dels barcelonins.