Tal dia com avui de l’any 1859, fa 167 anys, als afores de la ciutat de Magenta (llavors Regne de Piemont-Sardenya), es lliurava una batalla que enfrontaria una aliança dels exèrcits francès i piemontès, formada per 72.000 efectius (50.000 francesos i 12.000 piemontesos), contra les armes austrohongareses, integrades per 68.000 homes. Aquella batalla es va lliurar en el marc de la segona, i definitiva, Guerra de la Unificació —o de la Independència— italiana (1859-1861), impulsada pel Regne de Piemont-Sardenya.
Magenta no va ser el xoc més mortífer ni el més èpic d’aquell conflicte, però sí que seria decisiu per als interessos dels piemontesos —motor de la unificació italiana— perquè, fruit de la victòria franco-piemontesa en aquell camp de batalla, els austrohongaresos es veurien obligats a retirar-se fins al llac de Garda i lliurar la Llombardia —la zona més poblada i més rica de la península italiana, i la balconada territorial per a accedir a Venècia i el mar Adriàtic— als constructors de la pàtria italiana. L’endemà de la batalla de Magenta, el rei piemontès entrava a Milà.
Aquella batalla també va posar sobre la taula una sèrie de realitats. La principal era que els piemontesos no podrien culminar l’obra unificadora italiana sense l’ajut dels francesos. Àustria-Hongria i Prússia eren a l’altre extrem, i la participació francesa en el projecte italià era necessària per a equilibrar els pesos. Una aliança que la futura Itàlia pagaria molt car. Napoleó III va exigir la cessió del comtat de Niça —la ciutat nadiua de Garibaldi—, que es materialitzaria amb un referèndum fraudulent celebrat l’abril del 1860. També va exigir i aconseguir la cessió de l’Alta Savoia.