Tal dia com avui de l’any 1918, fa 100 anys, la premsa de l’època publicava que ja s’havia completat la tasca d’identificació de les 22 víctimes (21 nens i un adult) d’una estampida a la platea del Cine la Paz, a Castelló (País Valencià). La majoria de les víctimes d’aquella tragèdia eren espectadors de la platea principal i van morir a causa d’una estampida provocada per una falsa alarma. L’únic adult mort era el jove Pasqual Escoín, natural i veí de Benicàssim (Plana Alta), que va ser trepitjat per la multitud després que caigués per les escales mentre ajudava els nens que havien quedat immobilitzats en un racó. Seria la primera víctima identificada.
Segons la premsa de l’època, la relació de nens i nenes morts en aquella tragèdia era aquesta: Evarist Ferrer Escudero, Josep Aragul Domènech, Pau i Juli Jimenez Delforn, Josep Agost Breva, Pere Mitjavila Aldaba, Carmeta Vidal Llop, Vicent Navao Sidró, Elies Fajardo Esteve, Francesc Miralles Campos, Guillem Marqués Fierro, Ramon Martinez Nos, Felip Sobado Morales, Pasqual Sos Pesca, Antonio Porcar Ferran, Vicent Garcia Arnal, Blai Castillo Benedito, Francesc Bayod Cervera, Josep Cervera Llop i Vicent Vicent Bayo. Bonaventura Aller Martí va morir a l’hospital l’endemà del succés. Tots tenien entre vuit i dotze anys, i eren veïns de la ciutat de Castelló.
L'exterior del Cine de la Paz de Castelló, a principi del segle XX / Fototeca Heraldo de Castellón. Ministeri de Cultura
El Cine de la Paz, situat a la cantonada dels carrers d’Herrero i d’Asensi, era una de les principals atraccions de la ciutat. La premsa de l’època relata que la tarda del diumenge 17 de novembre s’exhibia la pel·lícula Los huérfanos del puente de Nuestra Señora, adreçada al públic infantil, i la sala presentava un ple absolut. La forta tempesta que, des de primera hora, assotava Castelló va provocar un tall elèctric que no tan sols va interrompre la pel·lícula, sinó que va deixar la sala totalment a les fosques. Segons la premsa de l’època, una veu d’home procedent d’una llotja va cridar “Fuego, sálvese quien pueda” i tot seguit hi va haver una estampida d’espectadors aterrits.
Sempre segons relata la premsa de l’època —i confirmen les investigacions posteriors—, els espectadors de la platea es van precipitar cap a les portes i les escales que conduïen a la sortida. Els nens que en la fugida queien als passadissos o a les escales o es quedaven atrapats en un racó morien trepitjats o asfixiats. Només la intervenció de Pasqual Escoín i d’un bomber anònim, que va rebentar una paret a cops de mall, van evitar un nombre més gran de víctimes. Castelló, llavors una petita ciutat de 35.000 habitants, viuria l’enterrament amb un dol d’una intensitat extraordinària. L’autor de la falsa alarma que va provocar la tragèdia no va ser mai identificat.
Imatge principal: Foto de les víctimes de la tragèdia / Fototeca Heraldo de Castellón. Ministeri de Cultura