Tal dia com avui de l’any 1660, fa 363 anys, a Llívia (Cerdanya), Miquel de Salbà i Giacinto Serroni, representants plenipotenciaris, respectivament, dels reis Felip IV i Lluís XIV signaven el Segon Tractat dels Pirineus, també anomenat Tractat de Llívia, que modificava lleugerament la línia divisòria hispanofrancesa traçada en el Primer Tractat dels Pirineus, signat un any abans (7 de novembre de 1659) a l’illa dels Faisans. En aquest segon tractat, la línia divisòria era desplaçada des del Vilar d’Ovança (en francès, Mont-Louis) fins a la Guingueta (en francès, Bourg-Madame). D’aquesta forma, el territori de la meitat nord de la Cerdanya (que actualment anomenem Alta Cerdanya), passava a sobirania francesa.

Aquell segon tractat posava en relleu la feblesa amb què la monarquia hispànica havia signat el primer. Sense cap més motiu que la voluntat francesa de revisar el primer tractat, es van reobrir negociacions, i Lluís XIV va aconseguir el que no havia assolit durant la llarga guerra hispanofrancesa (1635-1659) i durant la guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59): disposar d’una porció de territori peninsular. L’Alta Cerdanya està situada en el vessant sud dels Pirineus. Aquell Segon Tractat revela que aquell argument que s’ha explicat durant segles (que hispànics i francesos van decidir traçar la frontera sobre la cresta dels Pirineus, seguint els límits de l’època romana entre les regions d’Hispània i de Gàl·lia) és totalment fals.

Aquell Segon Tractat també va posar en evidència l’escassa formació de la legació hispànica. Els representants de Felip IV, dirigits per Miquel de Salbà (un personatge de la minoria catalana prohispànica), mai van saber que l’Alta Cerdanya és la capçalera del riu Segre i, per tant, forma part del territori peninsular. En canvi, els negociadors francesos, dirigits sobre el terreny pel clergue italià Giacinto Serroni, bisbe de la diòcesi provençal d’Aurenja (Orange, en francès), i des de l’ombra pel diplomàtic gascó Pèire de Marca, un erudit de la geografia i de la història de Catalunya, van fer empassar a la legació hispànica la falsa tesi que la frontera romana entre Hispània i Gàl·lia no passava pel Carlit sinó pel fons de la vall de la Cerdanya.

Després d’aquell tractat, la legació hispànica va presentar el resultat com un èxit: havien signat la transferència de la sobirania de trenta-tres pobles de l’Alta Cerdanya, excepte Llívia, a França. Gallejaven que havien sabut ocultar als francesos que aquesta plaça tenia la categoria de vila i, per tant, quedava fora d’un poble que només contemplava nuclis considerats “pobles”. Però la realitat era molt diferent. Amb Llívia o sense Llívia (que va restar com un enclavament desconnectat de la resta de la Baixa Cerdanya), els francesos obtenien una balconada territorial sobre la península Ibèrica, que, en conflictes posteriors, sempre ha jugat un paper d’una extraordinària estratègia en benefici de França.