Tal dia com avui, fa 311 anys, s'iniciava formalment la Guerra de Successió (1705-1714). El dia abans, el pretendent Carles d'Habsburg havia jurat les Constitucions de Catalunya. Un privilegi reservat únicament als comtes de Barcelona i reis d'Aragó. En aquell acte se'l reconeixia com a futur rei de les Espanyes. El propòsit era recuperar el model polític confederal dels Habsburg amenaçat per l'arribada al tron del Borbó –amb un polèmic testament– cinc anys abans. Els Borbons als països de la corona catalano-aragonesa encarnaven la representació de tots els mals. La història els perseguia.
Amb la seva traça característica –diabòlicament sanguinària– anys abans havien socarrat Occitània en la revolució social i nacional de les Jacqueries. I a Catalunya durant la revolució dels Segadors i en la negociació del Tractat dels Pirineus havien mostrat la seva cara més despòticament supremacista i més repulsivament traïdora. Elements que els elevava a la categoria totèmica de la mort. El que més va pesar, però, en aquell pas decisiu va ser la relació subordinada que el Borbó de Madrid tenia respecte al de París, que perjudicava notablement el creixement econòmic de Catalunya i la seva projecció: els tradicionals mercats, Anglaterra i Holanda –enfrontades secularment a França i a l'Espanya castellana–.
En aquell conflicte els països de les corones castellano-lleonesa i navarresa –dominats per les elits latifundistes i colonialistes de classe aristocràtica– es van alinear amb el Borbó regnant. Amb el suport militar i econòmic de França. I els països de la corona catalano-aragonesa –liderats per les elits mercantils de classe plebea– ho van fer amb l'Habsburg pretendent. Amb el suport, també militar i econòmic, d'Anglaterra, Holanda, Àustria i Portugal. Vuit anys més tard, amb el conflicte pràcticament conclòs a favor del Borbó, el que havia estat un episodi bèl·lic d'abast europeu es va convertir en la segona guerra independentista de Catalunya (1713-1714).