Tal dia com avui de l’any 552, fa 1.524 anys, a Gualdo Tadino (llavors Regne ostrogot d’Itàlia i actualment regió d’Úmbria, Itàlia) i en el context de les anomenades Guerres Gòtiques, es lliurava la batalla de Tagina. En aquella batalla es van enfrontar les hosts ostrogodes del rei Tòtila, formades per les castes guerreres gòtiques i grups militaritzats d’ètnia italoromànica, i l’exèrcit bizantí del general Narses, format per les elits militars grecoromanes i contingents italoromànics dissidents del règim gòtic. Aquella batalla tindria com a resultat la victòria dels bizantins i posaria fi al projecte d’unificació italiana que ambicionava Tòtila. Després d’aquella batalla, el Regne ostrogot d’Itàlia quedaria molt debilitat i ja no podria mantenir la tutela que, durant més d’un segle, havia exercit sobre el Regne visigot hispànic.
Els ostrogots que s’havien establert a la península italiana —juntament amb els visigots que ho havien fet a la península Ibèrica— eren el poble germànic més romanitzat. La relació entre les oligarquies ostrogodes i les elits de l’antiga Roma sovint era tensa, però també, generalment, es desenvolupava en un marc de col·laboració. No obstant això, els ostrogots eren conscients de la importància d’aquella batalla i van segrestar 300 adolescents —nois i noies—, fills de les famílies més distingides de Roma, per utilitzar-los com a escuts humans. Tot i això, els bizantins, disposats a posar fi al domini ostrogot a la península italiana, van massacrar les hosts de Tòtila i van causar la mort d’uns 8.000 guerrers enemics. Fins i tot Tòtila va morir a les proximitats del camp de batalla mentre fugia.
Enmig d’aquella retirada caòtica, la guàrdia de Tòtila va reunir els 300 nois i noies captius, els va degollar i va deixar els seus cadàvers decapitats a terra perquè els bizantins —que avançarien en aquella direcció— es trobessin amb aquell dantesc espectacle. Pocs mesos després de la tragèdia de Tagina —octubre del 552—, es lliuraria la definitiva batalla de Mont Lactari —a les proximitats del volcà Vesuvi—, que significaria la fi del Regne ostrogot d’Itàlia. També, en aquella batalla, moriria el rei dels ostrogots —Teia, successor de Tòtila—, però no durant la fugida, sinó que, oficialment, en combat. A conseqüència de la desfeta ostrogoda, els bizantins passarien a dominar la meitat sud de la península italiana, mentre que la meitat nord seria ràpidament ocupada per les hosts d’un altre poble germànic: els francs.