Tal dia com avui de l’any 1462, fa 563 anys, a Barcelona, la Generalitat —organisme que ja feia les funcions de les Corts permanents i, per tant, de Govern del país— votava fer cessar Joan II com a comte de Barcelona i nomenar, en el seu lloc, Enric IV, rei de la Corona castellanolleonesa, germà gran de la futura reina Isabel la Catòlica i nebot del Trastàmara català. Enric IV havia estat casat amb Isabel de Portugal per a ocultar la seva condició homosexual, però la seva descendència sempre va estar sota sospita. Enric va ser anomenat l’Impotent i el Puto, i la seva filla, Joana, va ser motejada la Beltraneja, perquè se sospitava que el pare biològic de la princesa era el primer ministre castellà Beltrán de la Cueva.

El nomenament d’Enric de Castella es va produir a l’inici de la Guerra Civil catalana (1462-1472), un conflicte que posaria sobre el camp de batalla dos blocs històricament enfrontats: a una banda, l’estament reial, les classes mercantils urbanes i la pagesia de remença, i a l’altra, l’estament nobiliari, format, bàsicament, per l’aristocràcia militar i latifundista. Aquell conflicte s’havia fabricat en un escenari de profunda crisi (provocada pels efectes de la pesta negra i els pogroms), i l’espurna que el va fer esclatar van ser les polítiques autoritàries de la cancelleria reial, que pretenien acabar amb l’equilibri secular corona-noblesa-jerarquies eclesiàstiques, pròpies del règim feudal.

En aquell moment, la Generalitat estava governada per l’aristocràcia nobiliària, que des de les crisis dels segles anteriors s’havien encreuat amb les nissagues més destacades del món mercantil urbà per a crear una oligarquia rendista totalment oposada a les reivindicacions dels gremis i dels pagesos de remença. Aquesta mateixa classe dirigent va elegir Enric IV de Castella (un Trastàmara parent del rei deposat) per a evitar el terrabastall que hauria significat desafiar la legitimitat sorgida del Compromís de Casp (elecció de Ferran de Trastàmara per a ocupar el tron de Barcelona, 1412). No obstant això, Enric mai no va tenir una actuació encertada i les derrotes militars el forçarien a renunciar al seu nomenament.