Tal dia com avui de l’any 1870, fa 155 anys, el Consell de Ministres presidit pel general Joan Prim —del Partit Progressista— creava la Llei del Registre Civil, que passava a censar tots els naixements, matrimonis i defuncions de la societat espanyola de l’època. Tres dècades abans (1841) el general Espartero —regent d’Espanya— havia posat en funcionament un sistema de Registre Civil que, únicament, s’havia aconseguit implantar a les capitals de província.
En moltes zones rurals de Catalunya i d’Espanya, aquell primer intent d’Espartero havia fracassat perquè aquells indrets, immersos en un context socioideològic tradicionalista, s’havien oposat a cedir a l’estat una competència que, històricament, havia exercit l’Església. El Registre Civil havia estat concebut per substituir els llibres parroquials, que des del Concili de Trento (1545-1563) censaven tots els batejos, matrimonis i defuncions de les seves respectives comunitats parroquials.
Aquests Llibres eren complimentats pels rectors parroquials i quedaven en custòdia de la mateixa parròquia. Generalment, era una informació reservada i únicament hi tenien accés aquells particulars o autoritats autoritzats per l’Església. Les diòcesis van crear un sistema de control del correcte exercici d’aquella tasca i de l’accés a la informació que contenia, i els bisbes enviaven un "visitador" que inesperadament es personava a la parròquia per inspeccionar aquell corpus documental.
A més, a Catalunya, durant els segles XVI i XVII i XVIII (fins al 1714) els llibres parroquials de les viles petites també van contenir les Capitulacions Matrimonials (amb les seves condicions resolutòries i amb els seus mecanismes de retorn), les compravendes, les hipoteques mobiliàries i immobiliàries i les àpoques (les cancel·lacions dels deutes amb garantia real o personal). Això passava perquè la comunitat li donava al rector la consideració de fedatari públic.