Tal dia com avui de l’any 1616, fa 406 anys, Gaspar de Pons —secretari d’estat d’Hisenda de la cort del rei hispànic Felip III— fundava l’Hospital de la Mare de Déu de Montserrat, que (inicialment) va estar situat a l’actual plaça d’Antón Martín de Madrid i que va ser destinat a donar atenció sanitària i hospitalària als súbdits de la Corona catalanoaragonesa desplaçats a la capital de la monarquia hispànica. Inicialment, l’Hospital dels Catalans (que va ser el nom popular d’aquella institució) es va emplaçar en un edifici residencial ja existent que va ser adaptat per a funcions hospitalàries. Però, posteriorment, va ser enderrocat i bastit de nou amb els plànols dels arquitectes catalans Josep Ratés i Josep Simó de Xuriguera (1675).

L’existència d’hospitals que donaven atenció, exclusivament, a súbdits estrangers desplaçats en una capital política era un fet habitual a l’època. Durant aquella mateixa època, a Madrid, es van construir els hospitals dels Milanesos; dels Portuguesos; i dels Flamencs (Països Baixos hispànics); estats que, com Catalunya, formaven part de l’edifici polític hispànic. Posteriorment, i a l’inici de l’exili català de 1714 (a la conclusió de la Guerra de Successió hispànica), Ramon de Vilana-Perles (secretari del Despatx Universal de l’arxiduc Carles d’Habsburg) va fundar l’Hospital de Wahring, a Viena, destinat a donar assistència sanitària i hospitalària als més de 2.000 exiliats catalans, valencians, mallorquins i aragonesos a la capital austríaca.

Gaspar de Pons havia estat un prestigiós economista que va ser incorporat a l’aparell de govern hispànic presidit pel duc de Lerma, per plantejar solucions imaginatives a la crisi hispànica de 1600, provocada per la interrupció sobtada de les trameses d’or i plata americanes. Pons venia d’exercir el càrrec de defenedor del Consolat de Mar de Barcelona i de cònsol militar de la Llotja de Mar de Barcelona. A principis del segle XVII, mentre la monarquia hispànica es precipitava cap a una crisi de dimensions colossals, Catalunya —que havia posat en pràctica una reforma agrària (Revolució Remença, a finals del segle XV) i que assajava models econòmics precapitalistes— estava immersa en una dinàmica de fort creixement demogràfic i econòmic.

L’Hospital dels Catalans de Madrid va estar vigent fins que a finals del segle XVIII el règim borbònic va ordenar la unificació de tots els hospitals de la capital espanyola sota el nom d’Hospital General de San Carlos. No obstant això, l’edifici original va prestar serveis hospitalaris —com a dependència— fins al 1903, quan va ser, definitivament, enderrocat.