Tal dia com avui de l’any 1713, fa 311 anys, a Utrecht (Països Baixos independents), els representants diplomàtics del rei Felip V (el primer Borbó espanyol) i de la reina Anna I (darrera Stuart britànica) signaven el primer Tractat d’Utrecht, que havia de posar fi al conflicte successori hispànic (1701-1715). En aquell primer tractat —posteriorment se’n signarien dos més (Rastatt, març 1714, i Baden, setembre 1714) que complementarien el primer—, Madrid va cedir a totes les demandes de Londres per aconseguir que els britànics es retiressin de la guerra. El propòsit final de Madrid era aconseguir —a cop de cessions— que tots els aliats de la causa austriacista en aquell conflicte es retiressin de la guerra i que els catalans restessin sense suports internacionals i sols davant l’aliança borbònica París-Madrid.

En aquelles negociacions, la cancelleria de Felip V va confirmar el domini britànic sobre Gibraltar i sobre Menorca, que Londres ja exercia des de 1705 i 1708, respectivament. Però una de les transferències més destacades —i que la historiografia nacionalista espanyola ha omès sistemàticament— va ser l'“Asiento de Negros”. Aquesta figura jurídica era el monopoli que la corona hispànica ostentava sobre el proveïment d’esclaus a les colònies hispàniques d’Amèrica. Anualment l’administració hispànica subhastava la gestió de l'Asiento de Negros a un particular (generalment a un negociant ric neerlandès, portuguès o alemany) i era la part del lleó del negoci colonial. En diverses ocasions, la monarquia hispànica havia esquivat la bancarrota amb els ingressos que obtenia per la subhasta de l'Asiento de Negros.

Segons la investigació historiogràfica, el rei Lluís XIV de França —avi i valedor de Felip V d’Espanya— seria el que lliuraria l'Asiento als britànics, sense esperar l’opinió del seu net i dels cancellers de Madrid. Però l'Asiento no va ser transferit a la corona britànica, sinó que va acabar en mans d’una empresa privada anglesa, creada a propòsit per assumir aquest monopoli, i presidida pel lord tresorer (primer ministre) Robert Harley, comte d’Oxford i de Mortimer, i pel seu incondicional aliat Henry Saint-John, vescomte de Bolingbroke. Ambdós eren dos pesos pesants del Partit Conservador (anomenats tories) que, històricament, havien defensat els interessos de la noblesa terratinent anglesa. Harley i Saint-John, amb cadira a Utrecht, van maniobrar per impedir que l'Asiento acabés en mans de la corona anglesa.

La cancelleria borbònica de Felip V va decidir cobrir aquella pèrdua d’ingressos imposant una duríssima tributació de guerra a Catalunya, que van fer efectiva després de l'ocupació de 1714, i que va tenir una vigència d’uns 50 anys, els mateixos que la companyia de Harley i Saint-John va disposar del monopoli esclavista a les colònies hispàniques d’Amèrica, abans de retornar la concessió a la corona espanyola.