Tal dia com avui de l’any 1640, fa 385 anys, i en el context de la crisi dels Segadors, que conduiria a la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59), es produïa un moviment de la cancelleria hispànica que tenia l’objectiu de dividir les classes dirigents catalanes i impedir una revolució inevitable. El 1635, Felip IV i el seu primer ministre Olivares havien desplaçat, expressament, el principal front de guerra amb França al límit entre Catalunya i el Llenguadoc, i havien aquarterat 40.000 tercios de Castilla al país, els quals s’havien comportat com un exèrcit invasor: robaven, arruïnaven, mutilaven, violaven i assassinaven la població civil catalana amb impunitat total.

A principis del 1640, la revolta ja era inevitable. El conseller-protector Francesc de Tamarit (el principal càrrec militar a Catalunya) havia recuperat el castell de Salses amb un contingent català —format amb lleva forçosa. Però s’havia oposat a prorrogar aquella lleva perquè la intenció de Felip IV era introduir l’exèrcit de Tamarit en camps de batalla francesos, i les Constitucions catalanes prohibien que els catalans fossin reclutats per a combatre fora de les fronteres de Catalunya. Per aquest motiu, havia estat empresonat (18 de març del 1640), fins que el poble de Barcelona va assaltar la presó reial i el va alliberar (22 de maig del 1640).

La situació es va descontrolar totalment el 7 de juny del 1640, diada de Corpus, que seria recordat com el Corpus de Sang. Durant aquella jornada, els segadors acampats al pla de Barcelona (procedents de la Catalunya Vella, el territori més castigat pels crims de l’exèrcit hispànic) i el poble de Barcelona van assaltar les cases dels jutges i fiscals de la Reial Audiència (que amb la seva prevaricació havien contribuït a encendre aquell conflicte) i del virrei hispànic, el comte de Santa Coloma. Aquella revolta es va saldar amb l’assassinat de diversos personatges de l’aparell judicial hispànic, i el del virrei, que alguns historiadors contemporanis cataloguen com un crim de falsa bandera.

Amb el cadàver de Santa Coloma encara calent, el rei hispànic Felip IV va nomenar Enric d’Aragó-Cardona-Córdoba, que en la seva qualitat de 6è duc de Cardona —la casa aristocràtica més poderosa del Principat i comtats— era el cap de l’estament nobiliari de Catalunya. Amb aquest nomenament, pretenia dividir el braç nobiliari català, un dels tres estaments del poder (juntament amb els braços civil i eclesiàstic), i desactivar una revolució que, després de cinc anys de política contra Catalunya, ja era inevitable. El Dietari de la Generalitat consigna que Cardona va arribar a Barcelona el 19 de juny del 1640, avui fa 385 anys, amb el nomenament reial sota el braç.

Cardona, coneixedor de la realitat catalana i conscient de la gravetat de la situació, va buscar —immediatament— una sortida negociada. Però la seva iniciativa va disgustar Felip IV i Olivares, que volien resoldre aquella crisi amb una derrota total de Catalunya i amb l’empresonament i la confiscació de béns de tots els dirigents polítics catalans. Mentre la tensió escalava, Cardona va morir a Perpinyà, d’una manera sospitosament estranya (com el seu antecessor Santa Coloma), tan sols trenta-tres dies més tard del nomenament (22 de juliol del 1640), mentre aplegava informació sobre els crims que els oficials de l’exèrcit hispànic havien comès contra la població civil catalana.