Tal dia com avui de l’any 1813, fa 210 anys, les tropes franceses aquarterades a Tarragona des del 29 de juny de 1811 iniciaven el replegament cap a Barcelona i abandonaven la ciutat. Aquelles tropes estaven allotjades a la ciutat en virtut dels Acords de Baiona (6 i 8 de maig de 1808). En aquells acords, que la historiografia nacionalista espanyola anomena “Abdicaciones”, els reis Carles IV i Ferran VII es van vendre la corona espanyola a Napoleó, que nomenaria el seu germà gran Josep com a nou rei d’Espanya. No obstant això, Napoleó va separar Catalunya del lot, i la va incorporar al Primer Imperi francès, com una regió més.

El 4 de maig de 1811, l’arquebisbe Romualdo Mon Velarde i el comandant de la plaça Luis Gonzalez-Torres, marquès de Campoverde, havien cridat a la rebel·lió contra el legítim règim bonapartista i havien obligat la població de la ciutat a recloure’s a l’interior de les muralles. El mateix arquebisbe havia pagat una colla de forasters que, amb l’ús de la violència, havien silenciat l’oposició ciutadana a aquesta mesura extrema. Quan, l’endemà, el mariscal Suchet es va presentar davant dels murs de la ciutat (5 de maig de 1808), l’arquebisbe i el comandant es van escapar per les galeries soterrànies que permetien sortir a extramurs i van abandonar la població a la seva sort.

El setge i assalt de Tarragona va ser una carnisseria. Hi van morir 7.000 persones, d'una població de 10.000 habitants, i l’exèrcit francès es va aquarterar a la ciutat durant dos anys. Però a mitjans de 1813, les contínues derrotes que patia l’exèrcit francès als camps de batalla europeus obligarien Napoleó a mobilitzar els recursos de les regions pacificades. I en aquest context, les tropes aquarterades a Tarragona van sortir, previsiblement per no tornar, però no sense minar abans els edificis més importants de la ciutat. En concret, van col·locar 23 mines als palaus de Pilats (residència reial), del Patriarca (residència arquebisbal), a la Catedral i a diferents baluards de la muralla.

Aquelles explosions van provocar l’enfonsament dels edificis minats i de moltes cases particulars situades als seus voltants. Així, per exemple, la voladura del Palau del Patriarca va provocar l'esfondrament total d’aquella històrica residència arquebisbal (que mai no seria reconstruïda) i de gairebé tots els edificis de la banda nord del carrer de les Coques. De tots els edificis que havien previst fer volar, només es van salvar el Palau de Pilat (parcialment) i la Catedral. La seu tarragonina no va sucumbir a les mines franceses perquè, a l'últim minut, el canonge Huyà va aconseguir convèncer el capità encarregat d'encendre la metxa que no fes explotar l’històric temple.