Tal dia com avui de l’any 1641, fa 385 anys, a Barcelona i en el context de la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59), l’exèrcit de l’aliança catalanofrancesa, format per 6.000 homes i comandat per Francesc de Tamarit (conseller-protector de la Generalitat i màxima autoritat militar de Catalunya) i Bernard du Plessis-Besançon (mariscal de França i nebot del primer ministre Richelieu), derrotava clamorosament l’exèrcit hispànic, format per 23.000 efectius i comandat pel Pedro Fajardo de Zúñiga, marquès de Los Vélez, que, poc abans (novembre, 1640), havia iniciat l’ocupació del país i havia massacrat la població civil de les viles que se li havien resistit. Només a Cambrils havia passat pel ganivet el 70% de la població de la vila.

El general hispànic Los Vélez i els seu exèrcit —el Tercio de Nàpols—  van travessar el Llobregat i van acampar a la falda de Montjuïc, convençuts que l’exèrcit de Catalunya no tenia més recursos militars que els que havien consumit a les batalles del Coll de Balaguer (10 de desembre de 1640) i de Martorell (20 a 23 de gener de 1641), saldades amb sengles derrotes catalanes. Segons les fonts documentals de l’època, els oficials hispànics es passejaven a cavall pels voltants de la muralla de Barcelona amb la pretensió d’intimidar la Coronela de Barcelona (l’exèrcit civil de la ciutat) mentre observaven les defenses i imaginaven un assalt que aventuraven fàcil i que no s’acabaria produint mai.

El primer ministre francès Richelieu havia exigit el compliment dels Pactes de Ceret (setembre, 1640): la sortida catalana de l’edifici polític hispànic a canvi de l’ajut militar compromès en els acords d’aliança. El 23 de gener, el president Pau Claris nomenava Lluís XIII de França comte de Barcelona. Catalunya conservava la seva independència, però el nou cap d’estat era el rei francès, que al Principat seria només Lluís I de Barcelona. A partir del fet, l’exèrcit de l’aliança catalanofrancesa va entrar en combat i va derrotar i humiliar l’exèrcit hispànic. Los Vélez salvaria la vida fugint del fragor de la batalla, però perdria quasi tots els seus oficials.

Al cap de les hores, l’exèrcit hispànic —totalment superat i desballestat— iniciaria la retirada en desbandada en direcció cap al sud. Segons les fonts documentals, la cavalleria lleugera catalana va iniciar la persecució i encalç de l’enemic, que es retirava desordenadament, provocant la fugida i deserció de centenars de tercios hispànics. La batalla de Montjuïc representaria l’inici d’una llarga etapa d’ostracisme de Los Vélez. La seva carrera no es recuperaria fins al 1647, que seria nomenat virrei de Sicília. L’any següent (1648), durant la revolta de Palerm, fugiria, de nou, per a salvar la vida, abandonant a la seva sort la guarnició militar que comandava.