Tal dia com avui de l'any 1707, fa 310 anys, l'exercit franco-castellà del primer Borbó hispànic que, el dia anterior havia assaltat la ciutat, es lliurava a la destrucció sistemàtica de tota la trama urbana de la ciutat de Lleida, amb un propòsit clarament exemplificant i de públic escarment. Després de la massacre del convent del Roser, on van passar pel ganivet un grup de 700 persones desarmades i indefenses que s'hi havien refugiat, l'exercit borbònic va devastar tota la trama urbana entre el primer i el segon perímetres defensius. Durant els dies previs a l'assalt havia fet el mateix amb els barris pagesos a extramurs de Pardinyes, de Gardeny i del Cap del Pont.
Durant aquella jornada negra la trama urbana de la ciutat va ser convertida en una gran torxa de foc. Els barris del Carme i de la Magdalena -ocupats per tallers i per botigues- van ser literalment arrasats. També l'eix format pels carrers Major i Cavallers -on vivien les elits urbanes de Lleida- va ser pràcticament destruït. I el barri dels Estudis -on hi havia la Universitat, els trinquets de pilota, els hostals i les cases de joc i de prostitució- va ser completament calcinat. Els dies posteriors, mentre la fortalesa del
turó de la Seu encara resistia, l'exercit ocupant va obligar a la població supervivent a escampar les runes arreu per deixar els carrers definitivament intransitables.
El propòsit d'esborrar Lleida d'una forma definitiva es confirma amb la correspondència entre Patiño i Macanaz, intendents borbònics a Catalunya i al País Valencià respectivament. La destrucció de Lleida -com la de Xàtiva o la de Vila-reial al País Valencià- es va concebre com una gran i macabra maniobra de propaganda del régim borbònic per desarticular la resistència popular. Lleida, amb 12.000 habitants abans de l'assalt i segona ciutat del Principat, quedaria reduïda a un petit poble. El padró fiscal borbònic de 1718 -onze anys després de l'assalt- confirmava per Lleida una població de 2.700 habitants i fins el 1768 no es recuperarien els màxims de 1707.