Tal dia com avui, fa 122 anys, va ser executat –amb el mètode del garrot– Santiago Salvador i Franch, autor del llançament de dues bombes Orsini a la platea del Liceu, que van causar 22 morts i 35 ferits. L'atemptat s'havia produït un any abans –el 7 de novembre del 1893–, però Franch havia aconseguit escapar-se del lloc dels fets i refugiar-se a Saragossa. El 2 de gener del 1894 –quasi dos mesos més tard– va ser detingut en una rocambolesca operació policial, durant la qual Franch es va intentar suïcidar –sense aconseguir-ho– en dues ocasions. Un cop capturat, va ser empresonat al castell de Montjuïc. L'11 de juliol del 1894 se'l va condemnar a mort.
Franch era un producte de la Rosa de Foc, que era com la premsa internacional anomenava Barcelona en aquells dies. La ciutat bullia amb la conflictivitat social i era un laboratori d'idees polítiques. La Revolució Industrial havia dibuixat un nou escenari d'acusades diferències socials i econòmiques que generava una atmosfera de descontentament transformada en violència. L'absència de lleis reguladores del treball havia instituït un paisatge dominat per l'explotació. I en aquell context havien sorgit les organitzacions de defensa del proletariat, que s'alimentaven de l'ideari de lluita revolucionària que arribava de França, d'Itàlia i d'Anglaterra.
Franch era anarquista, però hauria pogut ser comunista, socialista o republicà. La Barcelona de final del XIX era el dibuix de la tempesta perfecta. El Liceu era el temple d'una burgesia cultivada intel·lectualment i compromesa políticament, amb el liberalisme progressista, però cega a la misèria que devorava els obrers i sorda al seu missatge reivindicatiu. El proletariat ja estava políticament organitzat. I, en qualsevol dels casos, bevia del marxisme que sublimava el conflicte clàssic: explotats contra explotadors, la força del treball contra el capital. La lluita de classes: el triomf del proletariat per la via del conflicte i de la violència. La bomba del Liceu.