Tal dia com avui de l’any 1925, fa 100 anys, un contingent de 13.000 soldats de lleva espanyols desembarcava a la badia d’Alhucemas; a la costa mediterrània de l’actual Marroc, a 270 quilòmetres a l’est de Ceuta i a 140 a l’oest de Melilla. Aquella operació militar va ser ordenada pel règim dictatorial del rei Alfons XIII i del general Primo de Rivera (1923-1930/31), amb l’objectiu de culminar la Guerra de conquesta espanyola del Rif (1909-1927). Des que s’havia iniciat aquell conflicte, l’exèrcit espanyol presentava un balanç decebedor, amb diverses derrotes sagnants —provocades per oficials ineptes guiats per la fam de glòria personal—, que havien causat milers de víctimes entre els soldats de lleva i reservistes.

Aquell operatiu militar es va portar a terme en un context molt especial. El règim dictatorial espanyol havia aconseguit una aliança militar amb França per acabar amb els independentistes marroquins, liderats per Abd-el-Krim i que controlaven bona part del territori interior del Rif (el terç nord de l’actual Marroc). I, d’altra banda, el règim dictatorial espanyol, molt contestat, creava un conflicte bèl·lic amb el propòsit de promoure l’esperit patriòtic espanyol i amb l’esperança de cohesionar la societat al voltant de la ideologia del poder. En aquell operatiu, hi van situar 13.000 nois, molts dels quals, ja havien fet el servei militar obligatori, ja s’havien casat, tenien fills i eren l’única font d’ingressos de les seves famílies.

Una part molt important de soldats catalans van ser agrupats al Regimiento de Infantería del Infante número 5, i van ser desembarcats i conduïts al combat contra el fortí rifeny de Kudia Tahar. Per les condicions orogràfiques del terreny, aquella era la missió més complicada de l’operatiu. L’endemà, dia 9 de setembre, els soldats catalans ja no tenien aigua i tot el que van rebre van ser alguns petits sacs de gel llençats per l’aviació espanyola que no van pal·liar la situació. Després de tres dies s’havien produït dotzenes de baixes per les dues parts. I fins que els nois catalans ja no podien continuar matant ni morint, perquè ningú ja no tenia municions, el comandament espanyol no hi va enviar els legionaris i els regulars.

En aquest punt és important recordar que Catalunya venia d’un escenari sociopolític molt convuls: la guerra del pistolerisme (1919-1923), i la intervenció i desballestament de la Mancomunitat (1923-1924). Tan sols tres mesos i mig abans (26 de maig de 1925), s’havia produït el “Complot del Garraf”, l’intent d’assassinat de la família reial espanyola a les vies de tren dels túnels del Garraf, a mans d’activistes independentistes catalans de Bandera Negra. I que tan sols dos mesos i mig abans s’havia produït una gran manifestació de rebuig a l’espanyolitat que predicava el règim, amb la primera gran xiulada a l’himne espanyol en un estadi de futbol. Havia estat el 14 de juny de 1925 a l’estadi del F.C. Barcelona.