Tal dia com avui de l’any 1939, fa 85 anys, en el context dels darrers compassos de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) i al paratge conegut com Can Tretze, al terme municipal de Pont de Molins (Alt Empordà), un escamot d’incontrolats afusellava quaranta-dos presoners de guerra franquistes capturats per l’exèrcit republicà a la conclusió de la Batalla de Terol (7 de gener de 1938). Entre aquells presoners de guerra hi havia el coronel Rey d’Harcourt, comandant militar rebel que havia rendit la plaça a l’exèrcit republicà; i Anselmo Polanco, bisbe de Terol, que havia creat i finançat grups terroristes que cometien assassinats i sabotatges a la rereguarda republicana.

Segons la investigació historiogràfica, aquells quaranta-dos presoners de guerra van ser afusellats enmig de la caòtica retirada republicana, quan l’exèrcit republicà i la seva estructura jeràrquica ja no existien. Se sap que, poques hores abans d’aquells fets, un grup d’incontrolats es va fer càrrec d’aquells presoners i els van afusellar; però mai s’ha aconseguit esbrinar la identitat dels autors d’aquella massacre, ni si van actuar seguint ordres superiors. Segons la mateixa investigació, poc després dels fets, el general Vicent Rojo Lluch —màxima autoritat militar a la zona republicana de Catalunya— hauria ordenat una investigació que es tancaria sense cap resultat.  

En canvi, i sorprenentment, els rebels no van tenir constància d’aquella massacre fins passades unes setmanes; quan, segons la versió oficial franquista, un pastor de la zona va descobrir els cadàvers. El govern dels rebels va responsabilitzar els republicans, però el cert era que tant Rey d’Harcourt com Polanco eren dos personatges incòmodes pel règim franquista. El militar havia estat acusat de covardia (havia rendit Terol desobeint les ordres superiors, que li exigien el sacrifici de les seves tropes fins a l’últim home). I el bisbe havia creat i finançat una banda terrorista, que actuava a favor dels rebels, però que havia estat durament criticada per les jerarquies vaticanes.

La majoria dels historiadors apunten cap a elements incontrolats de l’exèrcit republicà en descomposició (probablement les restes d’aquelles brigades que articulaven els sindicats anarquistes i comunistes a l’inici de la guerra). Però, la mateixa investigació, ha posat en relleu les nombroses contradiccions que envolten aquells fets, des de la captura fins a l’afusellament dels presoners. I destaca el silenci del Vaticà a l’oferta republicana de rescat de Polanco (amenaçat de mort pels falangistes). O, destaca, que les autoritats franquistes no van autoritzar l'exhumació i trasllat de les restes de Rey d’Harcourt —a qui investigaven in absentia—, fins trenta-tres anys més tard (1972).