Tal dia com avui, fa 305 anys, Carles d'Habsburg era coronat emperador del Sacre Imperi Romano-germànic -un conglomerat de principats semi-independents al centre i oest d'Europa que es coordinaven a través de la figura del monarca imperial-. Aquesta dada no tindria més rellevància -per la nostra història nacional- si no fos que Carles -sis anys abans- havia estat coronat comte de Barcelona -que equivalia a dir Príncep o “home principal” de Catalunya-; rei d'Aragó, i rei de València, en la rebel·lió catalano-aragonesa contra el primer Borbó espanyol. Aquest fet va desembocar en la Guerra de Successió (1705-1715).
Carles va obtenir el suport de la Corona catalano-aragonesa, d'Àustria -governada per la seva família-, d'Anglaterra, d'Escòcia, d'Holanda i de Portugal. Una aliança internacional que pretenia evitar que les monarquies francesa i espanyola quedessin sota el control d'una mateixa dinastia: els Borbons. Un motiu que les potències europees van estimar suficient per convertir la península Ibèrica en l'escenari d'un conflicte continental. I que a Carles se li va girar en contra en el moment que, en morir prematurament -i sense descendència- el seu germà gran, ell va passar a ocupar el tron imperial. A partir de llavors les potències aliades es van retirar progressivament del conflicte.
Carles d'Habsburg
Per als aliats resultava tan perillosament desequilibrant un eix borbònic París-Madrid, com un eix austríac Viena-Madrid que podia representar la reedició del poderosíssim imperi Habsburg de la centúria del 1500. La historiografia ha fet molt èmfasi en el sacrifici que va representar per a Carles abandonar el seu projecte hispànic. Però el cert és que no va tenir mai opcions clares de guanyar. I a l'hora de triar, aquesta circumstància va resultar decisiva. Catalunya va ser abandonada pel seu Rei i pels seus aliats internacionals. I Catalunya, en prosseguir la guerra en solitari, proclamava al món que abandonava el projecte hispànic i transformava el conflicte en una revolució independentista (1711-1714).