Tal dia com avui de l'any 1834, fa 183 anys, el president del Consell de Ministres del govern espanyol, el liberal moderat Francisco Martínez de la Rosa, signava el decret de creació dels partits judicials, que era presentat com un model de subdivisió territorial dins la divisió provincial -seguint els models de les prefectures i sotsprefectures franceses-. Un model que incidia en l'esquarterament territorial de Catalunya iniciat l'any anterior amb la creació de les provincias. Des que el primer Borbó hispànic havia liquidat el règim foral català (1714), Catalunya havia estat una província única que amb el nou model liberal s'esquarterava amb el propòsit de diluir-la.

L'any anterior De Burgos -ministre del gabinet Martínez de la Rosa- havia impulsat una divisió provincial que no tenia cap relació ni amb la tradició històrica ni amb la realitat socio-econòmica de Catalunya. Les Terres de l'Ebre, que gravitaven a l'entorn de Tortosa, eren incorporades a Tarragona; i el Penedès, històricament vinculat a Tarragona, era incorporat a Barcelona. Reus, segona ciutat econòmica i demogràfica de Catalunya, era absolutament ignorada. La Cerdanya -dividida 175 anys abans entre Espanya i França- era trossejada entre Girona i Lleida. I l'Aran, territori autònom des del segle XII, era graciosament incorporat a Lleida. Per citar alguns exemples.

Partits judicials. Martinez de la Rosa i De Burgos

El president del govern espanyol Martínez de la Rosa, i el ministre Javier de Burgos 

La imposició dels partits judicials va ser el quart de volta definitiu. Al marge de la seva estricta funció judicial se'ls va assignar altres competències -districtes electorals- que els convertia en l'ombra allargada del poder governatiu establert a la capital provincial. També, com la divisió provincial, van ser traçats sense cap criteri, ni històric ni socio-econòmic; i proveïts i dirigits per elements polítics imposats des de Madrid que esdevenien la màxima representació del poder de l'Estat sobre el territori: l'espanyolització cultural de Catalunya. I la inoculació de la cultura política hispànica: l'atavisme, la corrupció i el caciquisme, fins a l'últim racó del Principat.