Michel de Nostredame, conegut habitualment com a Nostradamus, va néixer a una petita localitat de la Provença, Sant Romieg, el 14 de desembre del 1503. De gran es va casar amb una catalana, Anna de Cabrejas o de Lobejac, nascuda a Perpinyà. Era un apotecari aficionat a les profecies i va resumir-les en el llibre Les profecies. El volum va aparèixer el 1555 i no s'ha deixat d'imprimir fins avui dia.

Les seves prediccions són controvertides. Els seus entusiastes asseguren que ha predit la majoria dels principals esdeveniments mundials, però la major part de les fonts acadèmiques mantenen que les associacions que s'han fet entre els successos i els quartets de Nostradamus són principalment el resultat de males interpretacions o males traduccions (de vegades deliberades), o són massa ambigües per poder ser útils com a prova d'un poder predictiu real. 

De totes maneres, és cert que alguns seguidors han utilitzat amb èxit un procés d'interpretació lliure i una determinada torsió de les seves paraules per predir un esdeveniment aparentment imminent. El 1867 (tres anys abans que succeís), Anatole Le Pelletier va anticipar o bé el triomf o bé la derrota de Napoleó III en batalles de la Guerra francoprussiana.

Nostradamus és considerat una figura emblemàtica del Renaixement francès, que qüestionava la mentalitat de l'edat mitjana, inspirant-se en el Renaixement italià. Després d'una visita precisament a Itàlia, Nostradamus es va començar a desplaçar des de la medicina cap a l'ocultisme.

Va escriure d'aquesta manera un almanac cap al 1550, i, a causa de l'èxit que va tenir, va decidir escriure'n un anualment. Recollits conjuntament contenen almenys 6.338 profecies, que també va treballar en quartets. Nostradamus va començar a rebre per això consultes astrològiques i de prediccions per part de la noblesa, i es va fer famós.

En prevenció per si era perseguit, Nostradamus va rumiar un mètode per amagar el significat de les frases tot utilitzant una sintaxi classicista, jocs de paraules, un francès arcaic per la seva època i una barreja de llengües, des del grec clàssic, a l'italià, el llatí i l'occità-provençal.