Tal dia com avui moria a Barcelona Bonaventura Carles Aribau i Farriols, que va ser un dels iniciadors del moviment cultural, social i polític de la Renaixença catalana. Fa 154 anys. Nascut a Barcelona l'any 1798, en una família de la burgesia mercantil, va conèixer -i va viure- de primera mà els esdeveniments revolucionaris del segle XIX que van transformar la fesomia d'Europa i del món. El pensament il·lustrat -la teoria- deixava pas, definitivament, a l'acció revolucionària -la pràctica-. I en va ser un entusiasta difusor. A la manera catalana.
Els catalans tenim una manera molt particular de fabricar revolucions. Ho hem fet -i ho fem- en una curiosa barreja de matisos propis -el pes de la nostra història- i adquirits -la vocació europeista-. La Renaixença catalana va ser l'adaptació de la moda revolucionària europea -el romanticisme- a la realitat d'una Catalunya culturalment castellanitzada. El català era la llengua del carrer. L'única. La dels pagesos i la dels obrers. Però les elits conreaven la ciència, el dret o la literatura únicament en castellà. El pretès punt de distinció que diferenciava el poble de les elits.
La Renaixença és el punt d'inici de la recuperació cultural de Catalunya. A partir del 1830. Feia més de cent anys que la llengua catalana estava proscrita. Des del 1717, amb la Nova Planta, el preu de la derrota en la guerra contra el Borbó. Contra la idea borbònica d'Espanya. La Renaixença és el “click” que canvia el destí de la cultura catalana. I de la idea de nació. “Oda a la Pàtria” (1832), el poema més conegut d'Aribau, és un cant d'exaltació a la cultura i a la nació catalanes. El Km. 0 de la consciència nacional catalana contemporània.