Tal dia com avui de l'any 1018, fa 999 anys, Berenguer Ramon I heretava els comtats independents de Barcelona, Girona i Osona. Durant el seu mandat, que s'allargaria fins el 1035, va estar associat al govern amb la seva mare, Ermessenda de Carcassona, que havia exercit la regència en la seva minoria d'edat, i que el succeiria a la seva mort. També durant el seu mandat es va produir l'explosió d'un fenomen d'abast europeu larvat durant segles: el feudalisme, la crisi del poder reial -en aquest cas comtal- que va cedir importants parcel·les de poder a la noblesa militar.
El feudalisme trencava amb la idea tradicional del Rei com a autoritat suprema de la tribu-nació. La figura del Rei-cabdill -que en el cas català era fruit de la tradició romana i visigòtica- deixava pas a la del Rei-coordinador. Durant els segles precedents la noblesa militar, l'estament situat -econòmicament i políticament- per sota del Rei, havia progressat notablement. A l'alba de l'any 1000, el regne de França vivia sumit en una guerra de bàndols nobiliaris amb exèrcits propis que disputaven l'autoritat al Rei i li marcaven l'agenda política. Als comtats catalans es va produir un contagi a escala del conflicte francès que Berenguer Ramon I no va aconseguir evitar.
Les poderoses nissagues nobiliàries catalanes -els Montcada, els Entença, els Urgell, els Cabrera, els Cardona, els Pallars i tota una llarga nòmina de barons subordinats als seus respectius senyors-, es convertirien en els actors principals del procés de consolidació -política i territorial- del país, i esdevindrien protagonistes de la història medieval catalana. Els Berenguer, en la seva qualitat de comtes de Barcelona, tenien reconegut un prestigi i una autoritat moral que havien d'emprar per coordinar els interessos particulars d'aquelles nissagues i els interessos generals del país. Amb un agut sentit de l'equilibri que obligava a negociar tots i cadascun dels projectes importants de país.
La conquesta de València
Amb el decurs del temps, aquest sistema -tot i que inicialment no ho contemplava- va obrir les portes a la participació política dels altres estaments de la societat. Els comtes de Barcelona, necessitats de tenir aliats que inclinessin la balança al seu favor, van facilitar l'accés a les institucions dels representants de les viles i de les ciutats que depenien directament del comte -més de 40 a finals de la centúria del 1400 que sumaven els 2/3 de la població del país-. Aquests representants procedien de la burgesia mercantil i de l'artesanat urbà, els grans aliats de la casa comtal barcelonina durant els segles de plenitud de l'expansió peninsular i mediterrània.