Tal dia com avui de l’any 1953, fa 72 anys, el govern irlandès evacuava les darreres famílies que habitaven el petit arxipèlag de les Blasket. Aquest petit arxipèlag està situat a l’extrem sud-occidental de l’illa d’Irlanda i és de sobirania irlandesa, i havia estat poblat de forma ininterrompuda des del neolític (5000 – 4000 aC). Però les dures condicions de vida que oferien en la contemporaneïtat (no s’havien beneficiat de l’evolució tecnològica que havia impulsat la revolució industrial) i la dificultat per a establir-hi unes mínimes estructures de l’estat del benestar (educació, sanitat) van animar el govern irlandès a evacuar-ne la població.
L’any 1900, la població de les illes Blasket (Inis Tuaisceart, en gaèlic) era de 199 persones, però durant la primera meitat del segle XX (1900-1950) un fort fenomen migratori cap a l’illa d’Irlanda i cap als Estats Units havia provocat una pèrdua del 85% de la població. El 1953, a la vigília de l’evacuació, la població de les Blasket era de 24 persones. Els darrers pobladors de les Blasket van ser, en part, reubicats a la península de Dingle (comtat de Kerry, sud-oest d’Irlanda) i, en part, van emigrar a Springfield (Massachusetts, Estats Units), destinació de les primeres onades migratòries del segle XX.
El gaèlic era la llengua històrica de les illes britàniques i la majoritària de les seves societats des de l’expansió cèltica de l’edat dels metalls (2000 – 1000 aC) i fins a les ocupacions romana (segles I a IV) i germànica (segles V a X). Els darrers pobladors de les Blasket eren el darrer reducte monolingüe de gaèlic i d’ètnia cèltica, però els que es van establir a la península de Dingle es van haver d’adaptar a un entorn bilingüe dominat per l’anglès. I els que van emigrar a Springfield es van sentir que formaven un illot gaèlic enmig d’un oceà angloparlant i van abandonar l’ús de la llengua, fet que va provocar el trencament de la cadena de transmissió generacional.