Tal dia com avui de l’any 987, fa 1.039 anys, a la catedral de Noyon (a cent quilòmetres al nord-est de París), Hug Capet, membre de la branca reial menor dels Robertins i, fins llavors, comte dependent de París, era coronat rei de França. En aquell moment, França era el terç occidental resultant de la divisió de l’Imperi carolingi i els seus reis (843-987) havien estat els descendents de Carles el Calb (un dels tres nets de Carlemany que havien trossejat el domini de l’avi).
Des de mitjan segle X s’havia fet evident una profunda crisi a la família reial francesa (els descendents de Carles el Calb) que anunciava l’extinció del tronc genètic principal. Lotari I, el penúltim “carolingi”, havia governat amb moltes dificultats i conflictes, en bona part per l’escenari general de crisi causat per l’emergència del feudalisme, amb totes les seves conseqüències: usurpació baronial del bé públic (exèrcit, tributs, castells, justícia).
Lotari I seria succeït per Lluís V —l’últim rei de la nissaga carolíngia—, que tan sols regnaria un any (986-987) i que seria tristament famós per les pallisses que propinava a la seva esposa, Adelaida d’Anjou. Oficialment va morir en caure del cavall, però de seguida es diria que havia estat enverinat per la seva mare, Emma d’Itàlia, que pretenia facilitar l’accés al tron al seu favorit, Hug Capet. Carles, germà petit del difunt Lotari i oncle del difunt Lluís, reclouria la seva cunyada Emma en unes masmorres.
Però les jerarquies eclesiàstiques franceses —el cardenal primat Adalberó de Reims i el seu primer canonge Gerbert d’Orlhac (format a Ripoll i futur pontífex Silvestre II)— van pressionar per coronar Hug Capet, i Carles —germà petit del difunt Lotari i oncle del, també, difunt Lluís V— va haver de reconèixer que no tenia prou suports per asseure’s al tron, es va veure obligat a renunciar a la seva ambició i no va tenir cap més remei que alliberar la seva cunyada Emma.
Hug va ser coronat i tots els barons feudals que li donaven suport li van retre homenatge. No ho van fer els partidaris d’altres branques menors de la família reial —que també aspiraven a asseure al tron el seu candidat. Ni el comte Borrell de Barcelona, que es va negar a renovar el vassallatge amb el nou rei perquè el poder central havia abandonat els comtats de la Gòtia a la seva sort durant la ràtzia d’Almanzor (985) i perquè era, també, membre d’una branca menor de la família reial.