Tal dia com avui de l’any 1713, fa 312 anys, a Barcelona, i en el context de la darrera fase de la guerra de Successió hispànica (1701-1715) i que les cancelleries de París i de Madrid anomenarien Guerra dels Catalans (1713-1714): l’exercit d’ocupació borbònic francoespanyol iniciava el darrer setge d’aquell conflicte sobre la ciutat de Barcelona. El dia 25 de juliol del 1713, un contingent de 40.000 efectius de l’exèrcit de l’Aliança de les Dues Corones (França i Espanya) i dirigit per Restalmo Cantelmo-Stuart —duc de Pópuli— encerclava per terra la ciutat i l’aïllava del rerepaís, que es mantenia sota control de la resistència austriacista catalana.

Aquell setge va durar 414 dies (fins a l’11 de setembre de l’any següent), per l’heroica resistència de la ciutat, que va meravellar l’Europa de l’època. La ciutat va restar aïllada i l’entrada d’aliments i armes es va fer esquivant, repetidament i enginyosament, el setge borbònic francoespanyol. Per aquest motiu, després de gairebé un any de setge (6 de juliol del 1714) i de provocar la riota de totes les cancelleries d’Europa, el rei Lluís XIV de França —passant per damunt del seu net Felip V d’Espanya— rellevaria Pópuli i en el seu lloc hi situaria James Fitz-James Stuart, duc de Berwick i fill bord del rei Jaume II d’Anglaterra (destronat i refugiat a França).

La ciutat de Barcelona va ser defensada per un contingent de 7.000 efectius, que representaven un defensor per cada sis atacants. Aquest contingent estava format per 2.000 infants i artillers del Reial Exèrcit de Catalunya, 500 cavallers del Reial Exèrcit de Catalunya i 4.500 homes de la Coronela de Barcelona (l’exèrcit de la ciutat, format per veïns de gènere masculí en edat militar i enquadrats en regiments gremials). Durant el setge, l’operatiu de defensa va ser dirigit per Rafael de Casanova, conseller en cap de Barcelona (equivalent a batlle) i president de la Junta de Defensa (president, de facto, de Catalunya).

Casanova va ser un dels primers governants civils de l’Europa moderna que, en la seva condició de conseller en cap i president de la Junta de Defensa, seria reconegut com a comandant en cap d’un exèrcit. Aquesta figura ja havia estat representada per Oliver Cromwell, durant la República d’Anglaterra (1653-1658), i ho seria, de nou, amb George Washington, primer president dels Estats Units (1789-1797).