Totes les nacions d'Europa tenen un príncep blau instal·lat en l'imaginari popular. Carles de Viana ho és pels catalans; com Robert the Bruce -el cinematogràfic Braveheart- ho és pels escocesos. Són la personificació de la dissort nacional i encarnen tots els perjudicis de la injustícia i de la tragèdia. I, generalment, tenen un espai reservat a la història al costat de mites populars de classe plebea, com el bandoler català Serrallonga o el líder revolucionari occità Jan Petit -el de la tonada infantil.
El cert és que la vida del príncep Carles, mort fa 555 anys, va ser un rosari d'infortunis. Era fill de Joan -Rei de la corona catalano-aragonesa- i Blanca -Reina de Navarra-. Tot semblava que el destí l'havia posat per unir dinàsticament els Estats de la vall de l'Ebre. La recuperació de la vella Tarraconense romana d'arrel ibèrica i basca. Convertida en confederació d'Estats. Però la mort prematura de la seva mare, el va fer passar la vida lluitant contra la madastra; Joana Enríquez, mare del futur Ferran el Catòlic.
Aquest enfrontament, com sol passar en la història, va ser instrumentalitzat pels poders que estaven en conflicte. La madastra es va convertir en la bandera de les oligarquies valenciana i aragonesa -decididament pro-castellanes-, en ple procés d'unificació hispànica. I el príncep ho va ser de les oligarquies catalanes, que s'inclinaven més per reforçar la república barcelonina limitant el poder reial, seguint el model de Venècia. Carles va acabar morint emmetzinat, presumptament, per la seva madastra. I amb ell també moria un projecte de país que hauria canviat la història.