Tal dia com avui de l’any 1763, fa 263 anys, i en virtut del Tractat de París —signat el 10 de febrer anterior entre els governs francès i britànic— i que posava fi a la guerra dels Set Anys (1756-1763), el tinent general sir Richard Lyttelton prenia possessió de l’illa de Menorca. Aquell era el segon cop que els britànics prenien possessió de Menorca. Anteriorment, havien tingut el control de l’illa entre els anys 1708 (la van conquerir com a part de l’aliança austriacista a la Guerra de Successió hispànica) i el 1756 (invasió francesa de l’illa i inici de la guerra dels Set Anys).
Cal destacar que, durant l’època de control francès (1756-1763), tot i que les cancelleries de París i Madrid eren aliades —en virtut dels Pactes de Família borbònics—, reveladorament, la Corona francesa mai no havia ofert reintegrar l’illa a la Corona hispànica. Amb aquell canvi de sobirania, provocada per la derrota francesa en el conflicte dels Set Anys, la societat menorquina recuperaria la força i el dinamisme de la primera etapa britànica (1708-1756), que els historiadors han anomenat el segle d’or menorquí.
Durant aquella segona etapa (1763-1802) —amb el parèntesi de 1782-1797, sota dominació espanyola—, la societat menorquina va viure una època de plenitud econòmica, social i cultural. L’Administració britànica no tan sols no va prohibir mai l’ús del català —a diferència de la persecució borbònica que, al mateix temps, es perpetrava a Mallorca, Eivissa i Formentera—, sinó que el va elevar a llengua cooficial, amb l’anglès. També, durant aquesta etapa, Menorca va ser escala obligada de tot el trànsit entre la Mediterrània oriental i les illes britàniques.