Tal dia com avui de l'any 1713, fa 304 anys, en el context del setge borbònic a la ciutat de Barcelona (25 d'agost de 1713 - 11 de setembre de 1714), es lliurava la batalla del convent de Santa Madrona, que van guanyar les tropes catalanes i que va significar un canvi en la direcció i en l'estratègia de l'exèrcit francocastellà que havia ocupat el Principat de Catalunya. L'exèrcit català havia convertit el convent de Santa Madrona, llavors situat a l'emplaçament actual del Palau Albéniz, en un petit baluard que protegia el camí d'accés al castell de Montjuïc des de la vila de Sants. El dia 10, un destacament de 3.000 homes que havien aconseguit guanyar l'espai de la Creu Coberta, a l'actual plaça d'Espanya, van assaltar Santa Madrona a baioneta calada.
L'artilleria catalana de Montjuïc va provocar una autèntica carnisseria entre els assaltants francocastellans. Al cap de les hores no quedava, a Santa Madrona, pràcticament cap efectiu de l'exèrcit borbònic, tot i que també és cert que el convent va quedar reduït a runa. Malgrat que aquesta era una batalla més en el context d'una llarga guerra, la notícia va provocar un daltabaix a la cancelleria de París. Lluís XIV de França, valedor del Borbó hispànic, havia esgotat les finances del regne per sostenir militarment el partit del seu net i havia suportat el descrèdit internacional que significava no aconseguir derrotar l'exèrcit d'un petit país. La derrota francocastellana de Santa Madrona, tot i la seva importància relativa, va ser la gota que va fer vessar el got de la paciència de París.
Tant el Borbó francès com la seva cancelleria tenien una pèssima opinió dels militars hispànics. Les fonts documentals revelen que a París eren considerats personatges ancorats en una època passada, absolutament incapaços de portar a bon terme la seva missió. La ira de París es va concentrar en la figura del duc de Pòpoli, nomenat comandant de l'exèrcit francocastellà pel Borbó hispànic, un napolità que havia fet carrera militar amb les armes de la monarquia hispànica. Pòpoli va ser destituït fulminantment i substituït pel duc de Berwick, un anglès al servei de les armes franceses que seria nomenat directament per Lluís XIV. Un cop d'efecte per deixar clar qui manava realment. Tot i això, Berwick trigaria més d'un any a vèncer la resistència catalana.