Tal dia com avui de l’any 1977, fa 49 anys, el Consell de Ministres del govern espanyol, presidit per Adolfo Suárez, aprovava la Llei 17/1977 que, a partir d’aquell moment, permetria inscriure els nens i nenes amb el seu nom en qualsevol de les llengües cooficials de l’Estat espanyol (català, basc o gallec). A partir d’aquell moment, els pares que inscrivien el seu fill al Registre Civil, el podien anomenar –per exemple– Jordi, Marc, Benet o Roger; en lloc de les formes castellanes i obligades fins llavors de Jorge, Marcos, Benito o Rogelio.

L’obligació d’inscriure el nadó en la forma castellana del seu nom datava de 1717, amb el Decret de Nova Planta, aplicat “por justo derecho de conquista” després de l’ocupació borbònica francocastellana de Catalunya. Però no s’aplicaria més enllà de la documentació emesa per l’administració civil, militar o judicial, perquè els registres de bateigs –equivalents a registres de naixement– continuarien a càrrec de l’Església fins ben entrat el segle XIX i la majoria dels Llibres Parroquials (bateigs, casaments, funerals, compliments pasquals) es redactarien sempre en català.

Però a partir de 1860, amb els governs liberals dels generals O'Donnell i Narváez, es va impulsar la creació dels Registres Civils, seguint el model francès implantat durant la Revolució (segle XVIII). Entre 1860 i 1865, tots els ajuntaments de l’Estat espanyol van ser obligats a crear un registre civil que rellevaria les funcions que, fins llavors i des del Concili de Trento (segle XVI), havia portat a terme l’Església. Aquests registres van ser posats a càrrec de funcionaris de l’administració de l’Estat, amb l’obligació de redactar tota la documentació, exclusivament, en castellà.

A partir d’aquell moment, i durant cent disset anys, els nens i nenes nascuts a Catalunya, al País Valencià o a les Mallorques van ser inscrits, obligatòriament, amb la forma castellana del seu nom. Tot i que, en la seva vida quotidiana, sempre van ser anomenats amb la forma catalana i autèntica del seu nom. En el decurs d’aquella onada castellanitzadora, s’arribaria a l’extrem que, a la Franja d’Aragó, els funcionaris dels Registres Civils ocupaven la seva plaça amb la missió encomanda de castellanitzar els cognoms.

La Llei 17/1977 va trobar la resistència de certs funcionaris dels Registres Civils en municipis dels Països Catalans. Aquests funcionaris, per raons d’ideologia personal, es negaven a inscriure els nadons en la llengua dels progenitors i del país i només emetien el certificat de naixement –indispensable per a multitud de tràmits– si els pares de la criatura acceptaven la inscripció en castellà. Fins ben entrada la dècada de 1980, va sovintejar les queixes de pares que eren obligats a inscriure el seu fill o la seva filla en castellà.