Tal dia com avui de l'any 1659, fa 367 anys, al territori neutral de l'illa de Konpaitza o dels Faisans, a prop de l'estuari del riu Bidasoa —entre les poblacions basques d'Irun (llavors Regne de Navarra, Corona hispànica) i Urruña (llavors província de Labort, Corona francesa)—, els comissionats Luis Méndez de Haro i Pedro Coloma, en nom del rei hispànic Felip IV, i Jules Mazzarino i Hugues de Lionne, en nom del rei francès Lluís XIV, signaven el Tractat de Pau dels Pirineus, que havia de posar fi a la Guerra hispano-francesa (1635-1659), un conflicte que s'havia lliurat, en bona part, dins de l'enfrontament continental anomenat Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), que havia de dirimir el lideratge continental i mundial entre Madrid i París.
Aquella pau havia estat sol·licitada tres anys abans (1656) per la cancelleria de Madrid, a causa de l'esgotament militar de les tropes hispàniques i financer de les arques que sostenien aquell conflicte. Però fins al 1659 —quan l'exèrcit francès havia completat l'ocupació d'una àmplia franja al sud dels Països Baixos hispànics, llavors comtats d'Artois, Picardia i meitat sud d'Hainaut, i la part ultrapirinenca de Catalunya, llavors comtats de Rosselló i Cerdanya— la cancelleria de París no es va avenir a asseure's a negociar. En aquelles converses, la delegació francesa sempre va portar la iniciativa, perquè havien guanyat aquella guerra i perquè els seus negociadors eren notablement més hàbils que els hispànics.
En aquelles converses, la prioritat francesa era obtenir el domini dels Països Baixos hispànics (l'actual Bèlgica). Però la delegació hispànica, fortament influïda per la cultura política punitiva contra Catalunya que imperava a la cort de Madrid (per la guerra de Separació, 1640-1652/59), va lliurar la Catalunya Nord, pensant que d'aquesta manera castigava exemplarment els catalans i, de passada, conservava el domini sobre els Països Baixos hispànics. Aquesta mesura va significar l'amputació de Catalunya (violant totes les lleis constitucionals i juraments reials que ho impedien) i no va evitar la pèrdua, a mitjà termini, dels Països Baixos hispànics (lliurats pel primer Borbó hispànic a Àustria a la Pau d'Utrecht, 1713).
La ideologia del poder espanyol, respecte a Catalunya i en el decurs d'aquests tres segles i mig, és extraordinàriament reveladora. Perquè, contràriament al que passa amb la reivindicació sobre Gibraltar, en el cas de la Catalunya Nord s'ha manifestat i es manifesta amb un desinterès absolut a renegociar la reversió d'aquest tractat i a la reunió de tots els territoris catalans. Fet que prova, palesament i abastament, que aquest poder espanyol, des de fa més de tres segles i mig, subscriu plenament les cites que van proclamar Napoleó (a finals de la centúria del 1700): "Catalunya és la província menys espanyola d'Espanya" i Espartero (el 1843): "Pel bé d'Espanya, s'ha de bombardejar (castigar) Barcelona un cop cada cinquanta anys".