No deixa de ser sorprenent que per corregir la desconfiança que existeix cap a Pedro Sánchez en molts sectors de l'esquerra, el president espanyol hagi decidit utilitzar el seu antecessor socialista al càrrec, José Luis Rodríguez Zapatero, que va ocupar la Moncloa entre 2004 i 2011. Zapatero està fent aquests compassos abans d'entrar pròpiament en campanya de sapador de la imatge de mentider que arrossega el president espanyol, i de valedor de les seves polítiques en dues àrees tan controvertides com polèmiques: les relacions amb els independentistes catalans i bascos, i les millores socials i molt especialment la defensa de les polítiques feministes.

No cal anar molt més enrere per veure com han canviat els temps: qui ens prometia, el 2004, que Catalunya tindria l'Estatut que els catalans volguessin, va validar dos anys després que el llavors president de la Comissió Constitucional del Congrés pogués proclamar tan ufà: "Hem rebentat l'Estatut". Va ser la primera retallada del text estatutari abans que el Tribunal Constitucional, també sota la seva presidència, fes la destrossa de sobres coneguda el 2010. Com que el temps és una goma d'esborrar de tota mena d'errors en les biografies i després ha vingut Sánchez, Zapatero juga a la perfecció aquest paper de teloner de l'inexistent diàleg entre Espanya i Catalunya.

Així, advoca per "normalitzar" un retorn del president Carles Puigdemont a través "d'un camí de respecte a la justícia" per "tornar a la situació" anterior al seu exili. Una frase en la seva literalitat inintel·ligible, que no se sap gaire bé què vol dir, ja que dubto molt que estigui pensant que normalitzar el seu retorn vulgui dir que ja pot tornar a Catalunya quan vulgui. Més aviat seria, en el seu pensament, previ pas per la presó d'Estremera i després de diversos anys de presó. La seva pregonada voluntat, expressada en l'entrevista en TV3, de concòrdia, diàleg i reconciliació, casa tirant a molt malament amb la situació actual de centenars de persones o fins i tot algun miler en diferents processos judicials pendents d'inhabilitació, multa econòmica o presó per casos que es remunten al període entre 2017 i 2019.

Com diu el refrany, una cosa és predicar i una altra donar blat. Paraules com negociació o taula de diàleg són, en principi, el camí per a una solució. Sempre que el seu significat no sigui pervertit tantes vegades que tot quedi en frases buides que acaben perdent tot el seu valor. L'únic que hi ha hagut són nou indults per als presos polítics —molt mediatitzats, tot cal dir-ho, per la pressió europea, absolutament incòmoda amb la situació i amb l'horitzó de la presidència per a Espanya de la UE durant aquest semestre— que, evidentment, han estat un punt d'inflexió per a nou persones condemnades injustament i amb desenes d'anys de presó a la seva esquena. Evidentment, res que tingui a veure amb la solució del conflicte polític, ni amb els problemes de tota mena que aborden tots els que esperen al corredor de la justícia espanyola.

En qualsevol cas, Zapatero, que s'ha atribuït bona part del mèrit d'haver aconseguit sota la seva presidència acabar amb ETA —un fet objectivament inqüestionable—, mai no ha negat que estaria disposat a intervenir per la solució si tingués una palanca en la qual recolzar-se. Al final, en política, les palanques són la capacitat de poder condicionar governs a Espanya i aquesta finestra d'oportunitat es produiria si PP i Vox no sumessin majoria absoluta el 23-J. I si els partits independentistes poguessin, sabessin i volguessin aprofitar l'oportunitat sota la premissa, difícil, d'això o res.