Fa més de 45 anys, quan Jordi Pujol em va presentar Carles Vilarrubí, durant la campanya electoral del 1980, la primera que va guanyar i que li permetria arribar al Palau de la Generalitat, tenia 26 anys i una passió desbordant per la política, els mitjans de comunicació, la llengua catalana i el país on havia nascut, Catalunya. Havia acabat econòmiques i Vilarrubí era allà, conduint el seu SEAT 127, de color blanc, com a xofer durant aquelles tres trepidants setmanes que acabarien fent Pujol president, i que canviarien el destí de Catalunya i modificarien tots els pronòstics de victòria del socialista Joan Reventós.
Aquells cinc mil quilòmetres, recorrent el país de nord a sud i d’est a oest, van marcar, sens dubte, la relació entre Pujol i Vilarrubí. No només pels càrrecs que va ocupar i les iniciatives que va posar en marxa, com Catalunya Ràdio o l’Entitat Autònoma de Jocs i Apostes de la Generalitat (EAJA), sinó perquè al seu costat va aprendre la complexitat del poder, la relació amb Madrid D.F. i, amb el temps, el complex ecosistema de la minvant burgesia catalana, on conviuen les relacions fàcils i d'altres més difícils amb un calculat distanciament, encara que aparentment no sigui fàcil de percebre. Un jove espavilat, inquiet i ambiciós com ell va aprendre fàcilment, i quan als 42 anys va entrar a formar part del consell de Telefónica sota la presidència de Juan Villalonga, la seva àuria de guanyador i influent ja era de sobres coneguda, a Barcelona i també a Madrid
A partir de la seva entrada a Telefónica i, sobretot, després del seu matrimoni amb Sol Daurella, presidenta de Coca-Cola Europacific Partners (CCEP), la seva vida professional i també personal va fer un tomb absolut. Era, sense dubte, el millor amfitrió de Barcelona; i a casa seva, a la zona alta de la ciutat, o a la seva segona residència a la Cerdanya, ha rebut la flor i nata de la societat en qualsevol disciplina, des de l'esport, la cultura, els mitjans de comunicació, la ciència, la medicina, l'advocacia, l'empresa o la gastronomia, en algun dels sopars que organitzava amb una regularitat que pocs són capaços de dur a terme.
En molts aspectes, és, per a alguns, una pèrdua devastadora, punyent i irreemplaçable
La seva faceta empresarial va créixer al mateix ritme que la seva vida social en l'entramat català. El 2010 es va incorporar a la directiva del Futbol Club Barcelona com a vicepresident institucional, un càrrec que li anava com anell al dit i en el qual va revitalitzar la sempre minvant llotja del Camp Nou. Seria el 2017 quan un fet aliè al futbol el portaria a presentar la seva dimissió irrevocable. Era l'1 d'octubre, diumenge, i s'estava celebrant el referèndum d'independència de Catalunya, convocat pel president Carles Puigdemont. El Barça havia de jugar amb la U.D. Las Palmas el corresponent partit del campionat. El club n'havia sol·licitat a la Lliga Professional l'ajornament després de la violenta actuació de la policia espanyola, però no se li va concedir.
Llavors es va plantejar el dilema de jugar el partit a porta tancada o no celebrar-lo com a protesta. Va guanyar la primera opció en la directiva i Vilarrubí va presentar immediatament la dimissió de la junta directiva del F.C. Barcelona en desacord amb la decisió. Va ser tot un cop de puny sobre la taula i l'evidència per al gran públic de quines eren les seves conviccions profundes, la seva generositat i el seu patriotisme. Aquell gest li va comportar, amb els anys, més d'un maldecap i, sobretot, una injusta persecució judicial que l'intranquil·litzava i el pertorbava, molt més aquestes últimes setmanes, perquè sense el seu cognom i el seu currículum la seva situació seria radicalment diferent. Vilarrubí era un col·laborador inicial de Jordi Pujol, un patriota incontestable, l'home que va posar en marxa Catalunya Ràdio i més endavant, l'any 2000, també va ser clau en el llançament de RAC1, i qui va donar dimensió mundial al món del futbol, amb la seva dimissió al Barça, al referèndum de l'1-O.
La seva renúncia al Barça li va permetre concentrar-se en la que seria la seva última gran passió, l'Acadèmia Catalana de Gastronomia, a la qual hi afegiria de seguida Nutrició per completar-ne el significat actual. Amb el seu entusiasme i la seva persistència habituals li va donar forma, presència i notorietat des del mateix moment en què va accedir a la presidència el 2016. L'acadèmia va instaurar els Premis Nacionals de Gastronomia i va aconseguir un reconeixement en el sector i la presència del president de la Generalitat corresponent en el lliurament de premis. Va ser la seva última aventura desinteressada al servei del país que va estimar i al qual va servir amb lleialtat i patriotisme, tant en les grans aventures com en d'altres molt més petites. En molts aspectes, és, per a alguns, una pèrdua devastadora, punyent i irreemplaçable. Vola, vola alt, Carles.