Aquest dissabte es compleixen cinc anys de l'1 d'Octubre del 2017, una data d'un enorme simbolisme de passat, de present i de futur. Una jornada que va mobilitzar milions de catalans per participar en el referèndum d'independència de Catalunya organitzat per la Generalitat i que va aconseguir la fita històrica de col·locar les urnes en temps i forma, per a desesperació de l'estat espanyol, incapaç de trobar-ne cap. Va ser un gest d'emancipació nacional que no tenia precedents en tres segles, un acte de generositat partidista empès per la ciutadania a no desbaratar una il·lusió col·lectiva, i també va ser un missatge d'autoestima d'un país necessitat d'una victòria, tan acostumat com està a les derrotes i a les lluites caïnites. Per un curt període de temps, Catalunya va deixar de banda les petiteses pròpies d'un país sense estat i, lamentablement, tan desconeixedora del que és el poder amb majúscula.

Una gran diferència amb l'estat espanyol, que si alguna cosa sap, és de l'ús del poder i de recórrer al que és en el seu ADN, l'ús de la força. Aquell 1 d'octubre, Espanya va espantar Europa, i els diferents països de la Unió van comprovar com es reprimia amb violència els que anaven a dipositar una papereta en una urna. Començant per la cancellera Angela Merkel, que va traslladar a Mariano Rajoy que aquella violència policial no podia continuar. D'aquí com es va parar en sec a la tarda la repressió del matí que havia deixat, segons els serveis mèdics, al voltant de 4.000 ferits. S'ha dit moltes vegades que allò va ser una victòria col·lectiva i és absolutament cert. Va ser la victòria dels soldats de l'independentisme.

Cinc anys després, aquell horitzó d'esperança ha desaparegut. I el que hi ha és terra cremada. Molta terra cremada. La divisió ha fet efecte i la política s'ha convertit en politiqueig. Hi havia un 52% a favor de la independència a les urnes el febrer del 2021, un resultat històric que mai abans no s'havia produït. Avui aquell esforç s'ha malbaratat. Ho hem vist aquests dies en viu i en directe amb escenes més pròpies d'un parvulari que d'un país que aspira a la independència. Com es podrà convèncer més ciutadans que han d'afegir-se a les forces favorables a la independència si entre ells no són capaços de posar-se d'acord per governar? Deia De Gaulle en plena Segona Guerra Mundial una frase que s'ha fet cèlebre: "Quan tinc raó, m'enutjo. Churchill s'enutja quan s'equivoca. Estem enutjats l'un amb l'altre la major part del temps". Així estan Esquerra Republicana i Junts per Catalunya i, per tant, molts dels seus dirigents obsessionats a guanyar el relat particular abans que el relat de tots.

No deixa de ser sorprenent les poques lliçons apreses d'aquell octubre del 2017. Cadascú s'ha quedat d'aquella data històrica la part que millor podia explicar a la seva parròquia, quan la gent el que ha preservat és la unitat. No hi ha concentració en què la paraula unitat no sigui un dels lemes més corejats pels assistents. Ningú no vol la divisió més que els unionistes, perquè seria la seva gran victòria trencant la majoria parlamentària. Donar-los aquest triomf és una irresponsabilitat i un error històric que no deixarà vencedors sinó només derrotats. Igual que són recordats els noms que van unir esforços per a l'1-O seran recordats els líders de la ruptura. Que ningú no en tingui cap dubte. Perquè la ciutadania té memòria, encara que se li apliqui a vegades una apagada informativa. No estem a mitjans del segle passat, ni als anys 70 i 80 en què els filtres enviaven el missatge que el poder volia.

La unió fa la força i la discòrdia debilita, ja deia Isop diversos segles abans de Crist. I res no ha canviat per més que molts es pensin que són El Mago Pop i que poden fer números de prestidigitació sense que el personal se n'adoni.